Amb la motxilla a l'esquena

SUDAMÈRICA.......DESCOBRINT EL PERÚ

2011-08-10T23:12:00.000+02:00

Canviem de continent... Sudamèrica, un gran continent, curiós llunyà però en el cual em vaig trobar com a casa. Perú país de contrastos. Cultura quechua andina, ruta dels Inques, ón és interessant fer el seguiment de les diferents ruïnes repartides del la vall sagrada de Cuzco. El pas del Salcantay, el gran Machu Pichu símbol del perú on finalitza el camí del Inca. Recòrrer els carrer històrics de Cuzco, capital de la vall sagrada, on perdre's entre el seus carrers, ón encara trobem encastats el seu passat dels Inques.

Puno i el llac més alt del món navegable Titi kaka, visitar les seves illes habitades de pobladors que s'autobasteixen i s'ajuden per la supervivència.

Arequipa, la ciutat blanca.... Preciosa , viva on a part de poder admirar a la mòmia Juanita, la nena trobada al gel, trobem el monestir de Santa Catalina, un poble dins la ciutat. l'oasis que trobem a Huacachina, al mig del desert, envoltat de dunes gegants, punt de vida enmig dels kilometres de sorra. Ica petita ciutat on trobem el museu de les cultures Inca, Paracas...

Les illes Ballesta, el parc nacional de Paracas...grans reserves naturals

I com no acabar visitant la ciutat de Lima, entre els seus barris suburvials, perdre'ns per el seu centre històric on encara es patent la cultura espanyola de la antiga invasió. Ciutat que ens acull en el final del viatge, i ens acomiada d'aquest pais encantador, on la seva gent ens acull de forma amable, i com sempre amb un gran somrriure.

LA FILLA DEL MERCADER

2011-07-26T09:44:00.000+02:00

La Faruka era una noia del desert, filla d'uns mercaders nòmades que es passaven la vida viatjant de poble en poble comerciant amb tota mena de gènere.
Però la Faruka ja n'estava farta, de no dormir mai dues nits seguides al mateix lloc, d'anar sempre d'un costat a l'altre com el cul d'en Jaumet. Apa, carrega paquets al matí i descarrega'ls a la nit, tant se val si queia el sol de ple a ple o si una tempesta ho deixava tot colgat de sorra.
Així doncs, un dia, a trenc d'alba, la Faruka va decidir que havia arribat el moment d'anar-se'n. Es va vestir amb la millor roba que tenia i es va posar un vel al cap per protegir-se del sol.
I sense fer gaire soroll per no despertar la família, la Faruka se'n va anar del campament.
Ja no dormiria mai més en aquelles tendes de campanya tan incòmodes. La Faruka volia trobar casa seva. La casa de... La filla del mercader
La Faruka va caminar durant quatre dies i quatre nits. I no va ser fins al cinquè dia, quan a la fi va deixar enrere el desert per endinsar-se en una regió on la terra era verda i els arbres feien ombra.
La Faruka estava meravellada. Era la primera vegada que veia tanta vegetació. I caminant embadalida entre aquell paisatge tan frondós, se li va fer de nit.
- Passaré la nit sota cobert, en aquest molí, i demà continuaré fent camí -va pensar la Faruka mentre badallava sota la llum de la lluna.
I com que la noia estava tan cansada que no podia amb la seva ànima, va entrar al molí amb ganes de dormir com una marmota.
Poc es podia pensar la Faruka que aquell molí era el lloc de trobada de tres lleons que eren amics des d'abans que els creixés la crinera.
Els tres lleons acostumaven a reunir-s'hi un cop a la setmana per fer-la petar.
- Sabeu què he descobert? -va dir un dels lleons-. He descobert una font d'aigua miraculosa.
Els altres dos lleons no es creien les paraules del seu amic i se'l miraven amb cara de poca fe.
- No em mireu amb aquesta cara! Que no us dic cap mentida! -va continuar el lleó-. Us asseguro que és aigua miraculosa i qui en begui, se li curaran tots els mals.
I la Faruka, que en aquells moments comptava ovelles per agafar el son, no va poder evitar sentir la conversa dels tres lleons.
Abans de quedar-se adormida com un tronc, la Faruka va memoritzar la conversa dels lleons amb tots els ets i uts.
Peraixò, l'endemà al matí, la Faruka va saber trobar la font d'aigua miraculosa. I tot seguit, va continuar el seu viatge.

Aquella mateixa tarda, la Faruka va arribar als afores d'un magnífic palau.
Era el palau d'un home noble i molt ric que estava disposat a donar tota la seva immensa fortuna a la persona que l'ajudés a retrobar la felicitat.
- Què us passa, bon home? -li va preguntar la Faruka en veure'l d'allò més preocupat.
- El meu fill està molt malalt -va contestar el noble plorant com una Magdalena-. No sé si té les galteres o el xarampió. No sé el que té, però està a més de quaranta de febre i no menja, ni parla, ni es mou. Ajudeu-me, sisplau!
La Faruka, que era una bona noia, li va prometre que faria tots els possibles per ajudar-lo.
I commoguda per les llàgrimes del noble, la Faruka es va fer acompanyar al costat del llit del malalt.
Un cop va ser a la vora del llit, la Faruka va fer incorporar el noi i li va atansar el càntir als llavis. I amb molta cura, li va fer beure un bon glop d'aigua miraculosa.
La reacció va ser a l'instant. El noi va començar a moure els dits, després les mans i els braços; després els peus, les cames i el tronc. Tot seguit va obrir els ulls i, finalment, va fer un somriure d'orella a orella. El xicot s'havia curat!
- Demana'm tot el que vulguis -li va dir el noble a la Faruka desbordat d'alegria-, que jo convertiré els teus desitjos en realitat.
Però la Faruka només somiava una cosa: tenir una casa on viure per sempre més.
I el noble no tan sols va obrir de bat a bat les portes de palau a la Faruka, sinó que la va tractar com si fos la seva pròpia filla. Li va regalar vestits elegants i tot un munt de coses. A la Faruka, no li va faltar mai més res. I tot això, gràcies als efectes increïbles de l'aigua miraculosa.

REFLEXIÓ FINAL...

2011-07-07T16:23:00.000+02:00

Ja han passat. Els 22 dies fantàstics visitant Nepal. Ara ja forma part del record. A les 5 de la matinada, assentada en una butaca del aeroport de Karachi, tenint a estones la son fent-me companyia, recordo els meravellosos paisatges vistos. La seva gent riallera, i amable, però ara ja són tot records. La tornada es llarga i pesada, aeroports, hotels, tothom t'empeny perque passis els controls, avions, menjar, dormir a estones...Desorientació en el temps i espai.

Però d'aqui a unes hores seré a casa, veuré a els que fa dies que no sé rés. Adéu a Changun Narayan, Nagarkot, Pokhara, Kathmandú. Adéu a les muntnayes del Himalaya, aquelles que acaricen el cel, i el temps sembla no passar per elles.

Adéu a persones encantadores, que fan possible fer-te sentir bé, a canvi de poc...Però crec que no es un adéu, sinó un a reveure.

Estic segura que tornaré a aquest encantador país, ón encara em queda molt per descobrir.

Així doncs, fins un altre Nepal.

ESTADA PER LA VALL DE KAHTMANDÚ. FINAL DE VIATGE.

2011-07-05T22:54:00.000+02:00

Després de passar una dies perduda entre les muntanyes, vam tornar a la civilització. Em vaig quedar uns dies per la vall de Kathmandú. Els 2 dies que vaig estar a Pokhara, van ser màgics, la meva trobada amb el meu company, amor, i amic....el Pere. Vam compartir durant 5 dies l'estada a Nepal. On varem remar per es aigues del llac Pewa, observant les fantastiques vistes de les muntanyes. La tornada a Kathmandú, varem visitar el temple budista de Bodnat, el temple indú de budalikanta, on vaig poder observar les diferents religions, costums, la vida a la ciutat, mes esbojarrada, que la del camp. Visitar les ciutats del voltant, Patan, Baktapur, preciosa...

El temple de les mones, on et trobes envoltat d'aquests animals per arreu. El temple de Dajinskali, temple hindú on practiquen sacrificis d'animals. Es una mica esperpentic, però ells mostren molta devoció per la seva deesa Kali.

Ara ja tot son records, van quedar molts llocs pendents, però sempre serà l'excussa perfecte per tornar. Bonic pais, acolllidor, trànquil, pacific.... Ha estat tota una experiencia.

ARRIBEM A TOLKA. ACOMIADAR-SE

2011-05-24T17:10:00.000+02:00

Després de la experiència de la nit anterior, on després de xerrar al aire lliure tot prenent un té fantàstic, vaig caure el llit rodona. Al cap d'una estona vaig sentir com una mena de rosec, però no vaig gosar obrir el llum, no fos cas que em desvetllés. Al matí després d'esmorçar, vam sortir fent camí cap a Tolka. Última etapa del trekking. Els senders que vam seguir eren fàcils. Ja estavem a poca alçada i el sol apretava de valent. Caminavem per la vora d'un riu i ens dirigiem cap a un punt que es deia New Bridge, i el detall es que es deia així, perque havien fet el pont de nou, ja que amb els monsons el riu se'l havia endut. Travessem el pont nou tot fet de troncs, tot es movia quan passaves per sobre. El camí era molt verd i molt entretingut. Veiem diferents lodges molt luxoses segons ens acostavem a el nostre destí final. El Bibi suposso que com que era la ultima nit, volia impresionar-me i va demanar lloc en una d'elles, però era molt cara segons deia. Li vaig respondre que no es preocupés, que anesim a un lloc correcte, o que segur que estariem igual de bé. Al arribar a la lodge de Tolka, un poblet més poblat, després d'acomodar-nos en les habitacions, vam sortir a un pati interior que s'estava molt tranquil.

Amb vistes a les muntanyes ara ja llunyanes. Els vaig convidar a prendre cervessa, la vam compartir entre els tres i vam parlar de nosaltres. El Temji va dir que a l'endemà marxaria d'hora cap a Kathmandú, resposabilitats de familia. A la nit vam sopar el plat titpic nepalí, "Dal-Bath". Com que encara eren setmana de festes, uns nens del poble, van venir amb una radio i ens van fer balls, i al final em van convidar a ballar amb ells. Va ser molt divertit, després de donar-los propina per el seu espectacle que per cert va estar molt bé, van marxar, seguint la festa cap a altres cases. Aquella era la darrera nit que passavem junts. Després de 13 dies, de fer camí, i de viure moments divertits i no tant divertits, arribavem al final. Ens varem passar les adreces, per no perdre el contacte, bé més aviat perque els envies unes fotos, i a poder ser quelcom de diners. Al endemà de seguida arribariem a Pokhara, i un cop allà ens separavem. El temji cap a Kathmandú, el Bibi no tenia clar si es quedaria un dia o marxaria, i jo em passaria un parell de dies passejant per Pokhara i els seus voltants. El plà era de trobar-nos aqui amb el Pere, el meu company i amor, que després de travessar el Tibet, volaba cap a Nepal. Però això es un altre història.

ELS CUATRE DRACS

2011-05-12T19:37:00.000+02:00

a molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran.

Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia.

- Ah, d'acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca.

Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea.

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien.

Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. Es l'última vegada que em desobeïu!

Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs.

Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.
Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.
I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

HIMALAYA, SINUWA, HOT SPRINGS

2011-05-05T12:16:00.000+02:00

La nit va transcorre sense precedents, en arribar al poble de Himalaya, em vaig anar recuperant del mal de cap. Respirava millor i el dolor anava desapareixent. Com cada dia a les 7 del matí, varem fer camí en direcció a Sinuwa, ón ens aturariem a dinar. I el destí final del dia d'avui, seria a Hot Springs. Un altre dels pobles que es troben en aquesta ruta, i que hi han fonts termals. El Bibi em diu que quan arribem anirem fer un banyet, el les aigues càlides de Tatopani Mule ( en nepalès).

El camí torna a canviar d'aspecte. Deixem l'arideç dels matolls, i ens retrobem amb el bosc tropical, i la calor húmida que ens fa treure la roba d'abric. A les 12 arribem a Sinuwa, a la lodge on anem a dinar, fan unes pizzes molt bones, i la gent que la regenta son molt amables.

Després d'aquell bon dinar, continuem fins a Jinhu, el poble on farem nit. Al cap de 3 hores de camí, seguint els corriols que ens indica la direcció del nostre destí, i creuant-nos amb turistes, mules de transport, i un grup de cabres, que les haviem d'empenyer per evitar caure pel barranc que teniem a la esquerra, arribem a Jinhu.

Després de instal·lar-nos en les habitacions, prendre'ns un té, agafem la tovallola i cap a Hot Springs. Són uns vint minuts de camí, i veig una banyereta, on hi havien uns nens jugant a dins.

En submergir-me dins del aigua calenta, quin gust després de la caminada, on el sol havia escalfat de valent, era molt agradabe i relaxant. Vaig començar a jugar amb els nens, que es tiraven aigua freda del riu que passava pel costat ( riu Khola ).

Es van afegir al bany, el porter i un pastor que hi havia a la vora. Cap al fons d'on es trobava la banyereta, sortien unes manegues de la roca, d'on brollava aigua calenta, i es feien sevir com a dutxes. Em vaig dutxar, i vam retornar cap a la lodge.

Aquell dia celebraven el dia dels esperits, i cap al vespre encenien espelmes al voltant dels balcons, i finestres i posaven incens, per espantar els mals esperits. Vaig sopar un plat de "momos". Són uns farcellets de pasta cuita, farcits de verduretes fregidetes amb una salsa una mica picant, però era molt bó.

La conversa al balcó plé d'espelmes, i amb aquella olor del incens, tot degustant un té va ser la cirereta que va arrodonir el dia.

El trekking ja s'acabava, quedava un dia més fins a Tolka, i a l'endemà ja arribavem a Pokhara, on ens separariem els tres companys que durant 13 dies, vam compartir moments bons i alguns no tant. Però el resultat final va ser satisfactori.

Però això ja ho explicaré més endevant.

ESTADA AL CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA

2011-04-13T22:14:00.001+02:00

L'endemà al matí, deurien ser les 6 aproximadament, quan el Bibi em va fer llevar perquè veiés la sortida del sol. Començava a clarejar, havia passat bona nit. Al principi de trencar el son, tenia un lleuger mal de cap. Però vaig passar una nit tranquila. Al sortir al exterior de la meva habitació, els primers ratjos de sol il·luminaven les crestes de le muntanyes. El dia es despertava destapat, i la vista era una passada. Encerclada per aquelles muntanyes, altes com gegants, valia la pena passar el fred que encara feia a aquelles hores, per poder veure l'espectacle.

Les primeres passes, no vaig ser conscient, però quant intentava caminar al ritme del Bibi, i parlar, notava que em costava molt respirar. L'ofeg era important, i li deia al meu guia que no corres tant, que no el podia seguir. Ell reia i em deia que l'alçada em feia efecte. Quan vaig anar a esmorçar, no m'entrava cap aliment. No tenia ganes de menjar i tampoc de moure'm, em començava a trobar malament de veritat.

Vaig intentar menjar-me uns cereals, però no em baixava res. Em vaig prendre un té ben ensucrat, i em vaig prendre una pastilla per el mal de cap, ja que es feia notar de manera important. Vaig possar-me a llegir una estona, i a mig matí els francesos i el guia em van dir si volia anar a caminar una mica. Em vaig animar, i vam seguir un corriol que ens acostava a la vista de les muntanyes que ens envoltaven. Cada vegada que feia una passa, em trobava fatal, no podia respirar bé i el cap m'apretava més. Em notava inflada, les mans, la cara. Anavem seguint, i cada cop la pujada se'm feia més feixuga. Segons el guia, vorejavem els 4800mts d'alçada. Aqui ja em vaig plantar, era incapaç de seguir, el cap m'esclatava, i vaig decidir que havia de marxar. El Bibi em va dir que em posés trànquila, i que aniriem baixant a poc a poc, perquè m'anès recuperant.

En arribar a la lodge, em vaig prendre un altre té. Vaig recollir les coses de la habitació i vam començar a desfer el camí, en direcció a Himalaya, el proper poble on fariem parada, i m'acabaria de recuperar d'aquell estat tan incòmode en el que estava.

EL BANQUET IMAGINARI

2011-03-25T19:26:00.000+01:00

Hi havia una vegada un nen amb els pares més rics de la ciutat. Es deia Hassan i tenia tots els jocs que us pugueu imaginar i més. El mateix palau on vivia era com un museu de la joguina, fet de mil i una joguines diferents! Però el Hassan tenia un problema molt gros, un problema que no es podia resoldre ni amb tot l'or del món: estava tan sol a casa que s'avorria més que una ostra. Mai no tenia ningú amb qui jugar i ja estava cansat de guanyar-se sempre a ell mateix. Fins que un dia van trucar a la porta.
- Qui devia ser? No podien ser els pares: estaven treballant i, a més, tenien claus de casa.

El Hassan va obrir la porta i es va trobar un nen amb poca roba i molta gana.
-Hola, em dic Shacabac i fa dies que tinc l'estómac a zero.
-Doncs has tingut sort, perquè estava a punt de dinar. Entra, entra, que ens ho passarem molt bé! -va exclamar el Hassan, que estava eufòric de poder parlar amb algú.

Se li acabava d'acudir una idea: jugarien al joc de "El banquet imaginari"
El Hassan i el Shacabac van seure còmodament a la taula del menjador. I mentre a un ja li venia salivera només de pensar en el banquet, l'altre es fregava les mans de pensar en la gran tarda que se li presentava.
-Endavant el primer plat! -va ordenar el Hassan.

El Shacabac esperava, pacient. Però la gana rugia en veure que el primer plat no apareixia per enlloc.
-Que no menges, Shacabac? Aquest cuscús amb verdures i salsa picant fet amb brou d'aus no val res, fred!

El Shacabac no sabia què pensar: ell es moria de gana i el nen ric només li oferia un plat imaginari. Però va decidir seguir-li el joc i va fer veure que menjava cuscús.
-Bravo! I ara el segon!

El Shacabac esperava amb ànsia que aquest cop el plat fos ben real. Però quina decepció va tenir quan va veure que el pollastre amb curri i patates, rostit amb fulles de llorer i generós en espècies gustoses i aromàtiques que va demanar el Hassan, era també un plat invisible! El Hassan, més content que mai, insistia i insistia que el Shacabac s'ho havia de menjar tot. I a cada plat imaginari que oferia el nen ric, més mal li feia la panxa al nen pobre.
El Shacabac es va negar a menjar les postres, ja no podia més, amb tanta broma! Havia de buscar una solució que posés fi a aquell patiment. O acabava el joc o la gana acabaria amb ell!
-No és que no vulgui la teva xocolata, Hassan. És que la xocolata em posa molt nerviós!

Però el Hassan no va baixar del burro. Llavors el Shacabac va fer veure que menjava un tros de xocolata imaginària i...
De cop, va entrar en un estat d'histèria descontrolada! No parava de moure els braços i les cames sense solta ni volta. Fins que el gerro més preciós del menjador va caure a terra.
-Eeep! Per què has trencat el gerro? Que t'has tornat boig? -cridava el Hassan, amb els ulls com unes taronges.
-Ja t'he avisat -va dir el Shacabac, seguint-li el joc per última vegada-: la xocolata em posa molt nerviós!

Però el Hassan, lluny d'enfadar-se, va esclatar d'alegria. No pas pel gerro trencat, sinó perquè, fins aquell dia, creia que no existia ningú capaç d'arribar tan lluny com havia arribat el Shacabac a l'hora de jugar. No tan sols havia fet veure que menjava els plats que ell s'inventava, sinó que es va inventar que la xocolata imaginària el posava molt nerviós. En definitiva, una gran actuació! Havia perdut un gerro, segurament els seus pares l'esbroncarien, però havia guanyat el millor company de jocs de tota la ciutat.
-Gràcies, Shacabac! He passat la millor tarda de la meva vida. En mostra de gratitud, et puc assegurar que ara sí que menjarem de debò!

I així és com el Hassan, el nen ric més avorrit de la ciutat, i el Shacabac, el nen pobre que sempre li guanyava la partida a la fam, van començar una amistat més rodona que una pilota.

ARRIBADA AL ABC (CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA)

2011-03-22T21:24:00.001+01:00

El dia s'ha llevat nuvolat. Després de que el guia em portés el té del matí, em vaig treure la son de les orelles, i vaig baixar cap al menjador on m'esperava l'esmorçar. Cap a les 7:30 del matí semblava que volia ser plujós, vam reprendre el camí que ens duria fins al campament base del Anapurna. El bosc va canviant de bosc humit, i selvatic, un camí molt més àrid, on els arbres van desapareixent, i ens marca el sender petits matolls i herba marronosa. Estem a 3700mts d'alçada, quan arribarem al campament estarem a 4130 mts. Avui la caminada es llarga, demà ens toca dia de relax. Ens passarem el dia pasejant, si fa bon temps, i el cel s'obre i ens deixa veure les muntanyes. Avui de moment no. El cel comença a deixar caure la pluja, que retenent el núvols espesos que ens cobreixen. Fa fred, em posso uns guants, ja que les mans se'm tornen vermelles degut a la baixada de la temperatura. Al cap de dues hores i mitja fem parada al campament base del Machupuchare, fem un té. Em reconforta la seva escalfor, i a dins del menjador, de la lodge on ens aturem. Al cap de 20 minuts reprenem la marxa. Només falta un parell d'hores per arribar a la nostra meta. L' alçada es va notant, però em trobo bé. Plou, i conforme avancem en el camí, la pluja es torna neu. Fa fred, molt fred, no parem, ni tant sols ens adrecem una paraula. Jo tinc ganes d'arribar, el fred s'ha apodera de mi i necessito aixoplugar-me en un lloc càlid. Sense donar-me compte apreto el pas, el Bibi diu que m'ho prengui amb calma. Estem guanyant alçada, i em recomana que ho fa ci a poc a poc. Avancem un grup de gent, que també fan el mateix camí. Necessito arribar tant aviat com sigui possible. La neu i el vent es fan notar més. Tinc fred. Al cap (potser va ser menys), pero de dues hores de camí arribem al nostre destí. No em paro a mirar el lloc, directament entro a la habitació on m'havia d'instal·lar, em canvio la roba molla, per roba eixuta. El Bibi em porta un té molt calent i carregat de sucre, em va sentar bé... més que bé. Amb la roba calenta, vaig anar al menjador. Hi ha molta gent, tots al voltant d'una taula llarga, on sota de la mateixa hi ha una estufa que treu una escalfor, molt reconfortant. Que bé. S'ha acabat el camí per avui. Crec que ha estat el dia més dur de tot el trekking. De moment em trobo bé, no noto cap símptoma de l'alçada. Escric al meu diari, perque avui es un dia per recordar. Al vespre em prenc un plat de pasta, però no tinc gaire gana. Aniré a dormir d'hora, em sento cansada, i no sé perqué però tinc la sensació que el Bibi demà em despertarà d'hora. Són les 8 del vespre, quan m'en vaig cap a la meva habitació, em cargolo dins el meu sac, i crec que la son em va arribar tant sols estirant-me.

APROXIMACIÓ AL CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA

2011-03-07T16:16:00.000+01:00

Vam deixar Chomrong, la caminada comença suau, plou una miqueta. Avui sembla que no veurem el sol. Després de acomiadar-me d'un matrimoni de California, per cert molt agradables, un grup d'Estrasburg, que anaven ja de tornada, i una parella d'italians que vam compartir el sopar. Baixem per unes escales i deixem endarrera un paisatge fantàstic.

El camí es molt ondulat, tant anem de baixada, com es torna una forta pujada, que dificulta la respiració. Passem el control del trekking, i a partir d'aquest punt, comencem a trobar les recomanacions per evitar el mal d'alçada. Ens adelanten uns nens corrents, que van cap a l'escola. No crec que els pugui seguir. Són molt divertits, perque van amb el uniforme net del cole, però amb els mocs penjant del nas. Al arribar a Sinuwa ens prenem un té. El dia sembla que es vol obrir però encara la fina pluja ens va caient a sobre, continua, suau però sense pausa. Quant portem 3 hores de camí, fem parada al poble de Bamboo, on dinem en unes de les seves lodges. L'estomac el tinc més a lloc, i prenc una sopa i unes patates amb formatge molt bones. Aquest poble el formen 4 lodges que allotgen els turistes, cansats de fer e camí, i cuirosament trobes planta de "maria" per tot arreu. Havent dinat seguim el corriol que ascendeix cap al poble de Deurali. Aquest poble es troba a 3500 mts d'alaçada. Esta previst fer nit aqui, per aclimatatar-me a l'alçada, i demà continuar fins al campament base. Seguim l'ascensió durant unes 3 hores més fins al esmentat poblet, on m'espera una dutxa i per sopar una pizza, que em ve molt de gust.

La veritat es que el dia amb pluja, s'ha fet pesat de caminar, i ara estic tranquila al menjador de la lodge, on estic escribint el relat d'avui, i una noia de la casa em mira i somrriu. Aqui tothom et somrriu, no sé si es bó o no, però es agradable. Demà fins al campament base.

DOLÇOS POSTRES!

2011-02-24T20:01:00.000+01:00

Després d'a aquesta caminada aqui us deixo una recepta per refer les forces. Es un pastís molt bó, i energetic.

PÀ DE PLÀTAN

Ingredients:

3 ous

250 grs. de farina

100 grs de mantega

100 grs de sucre

3 plàtans màdurs

1 cullerada de llevat

1 culleradeta de bicarbonat

100 grs de nous

Unes gotes de essència de vainilla

Preparació:

Amb un bol, xafem els plàtans i afegim els ous, el sucre, la mantega i barregem fins que quedi una crema fina. Després hi posarem les nous picades, el llevat i el bicarbonat i la essència de vainilla ( o sinó es pot posar sucre de vainilla, li dona bon aroma).

Afegir a poc a poc la farina, anar remenant amb una cullera o varilles, fins que quedi una masa lleugera.

Engreixarem un motllo amb mantega i tirarem la masa. Escalfar el forn a 200º i deixar-ho coure durant 45 minuts. Deixar refredar.

Es un bon esmoçar.

Bon profit!!!!!!!

TARAPANI - CHOMRONG

2011-02-19T09:58:00.000+01:00

Al matí quan el Bibi m'ha vingut a despertar, portant-me el té de rigor, feia un sol magnific. El mar de núvols que cubria ahir a la tarda el cel, ha marxat i queden al descobert les muntanyes, que cada cop es veuen més properes. He esmorçat a fora, contemplant l'Anapurna sud i el Machupuchare. El pà tibetà que m'ofereixen cada matí se'm posa prou bé. Començavem a caminar, i el paisatge canviava conforme baixavem d'alçada. En principi un fort descens, semblava que no ens duia enlloc i de sobte apareixia una botiga, per abastir d'allò que necessitis, per anar fent camí. El bosc ja no és tan tropical, els arbres ara tenen més l'aspecte de pollancres. Des de un turó veig la vall que em de seguir. Es profunda, la travessa el riu i per les parets que ens tanquen, baixen saltants d'aigua, que donen al paissatge una vistositat espectacular. Travesem el riu per un pont penjant, (en trobem molts en aquesta ruta).

Canviem d'inclinació, fins arribar a un poblet que es diu Ghurung. A l'entrada ens trobem amb una nena, que hem demana una ajuda per l'escola del poble. Li he donat algunes rupies, i uns llapissos de colors que duia. Després de fer la parada per prendre el té, vam continuar, resseguint uns caminets suaus que passava pel mig d'uns camps, on els llauraven amb la ajuda dels bous. Uns nens cridaven a les bésties, imitant al seu pare, feia riure. Deixem el poble i ens tornem a endinsar al bosc. Es viu, ens trobem micos, aligues... Tornem a trobar uns graons molt alts i que es feien pesats de pujar. Al cap de 10 minuts de pujar, arribem a Chomrong. És un paratge magnific, espectacular. Des de la lodge, admiro la postal, que m'encisa, em relaxa, tinc una sensació de pau inmensa. A la tarda els núvols baixan fins a mitja muntanya, el fred es deixa sentir. No plou, però per darrera el mar de núvols esta nevant. Em paso estona i estona admirant el paisatge, i no em cansa. La gent del poble va feinejant, tranquila, sense preses, i quan pasen per el meu costat, sempre em dediquen un somrriure i un "Namaste" ( salutació típica del Nepal). Sembla que la panxa se'm comença a posar a lloc. Avui és el primer dia, des de que sóc aqui, que sento gana. He menjat un plat de espaguetis amb formatge, que m'agradat. Després de dutxar-me amb aigua calenta, i fer bugada de la roba, que ja comença a "cantar". El Tenzei m'ha tornat a insistir amb el tema de que necessitava diners. Porta uns quans dies molt pesat. Al final un no contundent es el únic motiu pel qual que m'ha deixat de parlar, per la resta del dia.

En fi ara al capvespre, desde aquesta habitació i després de compartir el sopar amb una parella d'italians, molt macos, m'en vaig a dormir. Si es que em deixen, hi ha una gresca de guies i porters, i una ampolla d'aiguardent.

GHOREPANI - TARAPANI CAMÍ DE TRÀNSIT

2011-02-15T19:09:00.001+01:00

Després d'esmorçar, i prendrem el primer "almax", continuem la ruta. Avui arribarem fins a Tarapani, poble bastant gran, que es troba a la meitat de camí fins arribar al campament base de la Anapurna. El camí puja fort per un muntanyí, travessant un bosc humit i tropical, on els arbres es transformen amb estranyes figures degut a les seves lianes que baixen de les seves branques.

Avui el Bibi ( el guia) va esbufegant per tot el camí, em comenta que no es troba gaire bé, no em sorprèn perquè la nit anterior, portava una sobredosi etílica d'una mena d'aiguardent que ells destilen. El ritme el marco jo, i si bufa que es foti, així elimina l'alcohol que li sobra. Al cap d'hora i mitja de caminar hem arribat a Deurali, allà em parat ens em pres un té, i el Bibi s'ha comprat unes galetes. Deia que no havia esmorçat perquè tenia molta son, però jo crec que era el "resacón" que arrossegava.

Reprenem la caminada, ara ja estem en una forta baixada, plena de rocs, i molt fangosa, vigilant de no relliscar ja que és ple de "merda" dels animals que transiten per aquesta via. Ens creuem continuament amb altres turistes que fan el camí al contrari de nosaltres. Coincideixo amb un senyor francès, que el seu pare era andalús. Li fa il·lusió trobar-se amb algú espanyol per poder practicar la llengua. Són les dotze del migdia quan arribem a Pathanti. Parem a dinar, menjo una sopa de ceba. Bona, bastant acceptable. El poble esta situat entre una gran paret de pedra, molt alta, que a dalt es veuen una família de monos. A l'altre banda hi ha el riu que amb el reflexa del sol té un reflex platejat preciós.

El corriol que seguim, torna a pujar fort. El bosc ens va mostrant diferents colors, que fa la caminada entretinguda. A les 3 de la tarda arribem a Tarapani. Els núvols han anat baixant i ens tapen la vista del fons. La temperatura es fresca, i comença a regalimar un plugim lleu que ens obliga a refugiar-nos al lodge i posar-nos roba d'abric. M'estiro una estona, tapada dins el sac. M'adormo, son plàcid i reparador. A les 5 de la tarda, surto a fer un volt. Hi ha un mercat on venen guants, barrets, bufandes... tot de llana. Després de regatejar una estona, em faig amb uns guants que m'escalfen les mans.

Al vespre, al menjador de la lodge ens trobem tots els caminants, al voltant d'una taula llarga esperant cadascú el seu sopar. Els porters i guies estan cantant i dansant, músiques tradicionals del Nepal. Hi ha bon ambient. Aviat m'arribarà el sopar. Avui lleuger després de la mala nit anterior. Crec que dormiré plana.

EL BÚFAL I EL IAC. LLEGENDA TIBETANA.

2011-02-10T22:04:00.001+01:00

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d’una insuportable calor i d’un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d’amistat, però cada vegada que un visitava l’altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d’ambdós.

- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure’t -va dir tristament el búfal.

- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure’t.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L’ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

- No us preocupeu, amics meus. L’important és sempre trobar el punt d’equilibri.

- El punt d’equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

- Així és -va dir l’ermità-. Per què creieu que m’he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d’equilibri.

- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

- En el punt d’equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l’amistat i la doctrina de l’equilibri.

GHOREPANI - POON HILL

2011-02-08T17:09:00.000+01:00

A les 4:15 de la matinada, truquen a la porta del meu dormitori. El Bibi em diu que em llevi que al cap de poca estona comencem a caminar. Em sento molt adormida, i sobretot el estomac el tinc regirat. Crec que el "dal bath" que vaig sopar, em va sentar malament. Baixo al menjador i tothom estava a punt de marxa. Anavem a veure la sortida del sol, a Poon Hill, és una muntanyeta que es troba a uns 45 minuts de Ghorepani, i diuen que la sortida del sol es espectacular. Es negra nit, quan comencem a pujar, per un feix d'escales que marquen el camí. Em trobo fatal, el Tenzei que es el portejador i puja al meu darrera, recitant les seves oracions budistes. Sembla una cantarella de gats, que se'm posa dins el cap i encara em mareja més. Mentre notava com els budells em pujaven cap a la boca, i respirar començava a costar, ( estavem arribant als 3000 mts d'alçada) vaig entreveure la silueta de les majestuoses muntanyes que tenia al devant. Va caure un estel fugaç en aquella nit que semblava que no tenia fi.

Després d'uns 3/4 d'hora, arribarem al plà de Poon Hill (3270 mts). Allà ens van servir té calent, la seva escalfor em va refer l'estomac. A la espera de la sortida del sol feia fred, i tots estavem espectants a veure els primers rajos del astre rei. En veure el primer brí de llum, vaig quedar-me amb la boca oberta, de tot l'espectacle que tenia al davant. Era com estar en una balconada, i com l'Anapurna sud, el Machupuchare, i d'altres muntanyes del voltant, les banyava la seva llum, fent-les apareixer a poc a poc i sense pressa, perque gaudissim de la seva presència, tots els que hi erem. Mirant com es despertaven, i ens deien bon dia.

El camí de tornada, ha estat més fàcil. Tot baixada, i amb la escalfor del sol ens el ha fet més amable. Deurien ser les 7 del matí, quan hem esmorçat, té amb pà tibetà i melmelada. Estava compartint taula amb una parella de francesos que avui coincidim en la mateixa direcció. Anirem cap a Tarapani. El camí pujarà un tros al principi, però després toca una super baixada, que ens ajudarà a fer-lo més fàcil. I també va ser una de les etapes més transitades que vaig tenir en tot el "trekking".

2ª ETAPA. DE ULLERI A GHOREPANI

2011-02-02T20:59:00.001+01:00

Avui hem sortit a les 7 del matí de Ulleri. Després de llevar-me i contemplar la sortida del sol, el Bibi m'ha dut el té. He esmorzat una mena de pasta tibetana amb melmelada, que estava molt bona i més té. La caminada comença pujant escales de nou. Ens endinssavem per un bosc obac, amb molta vegetació. El camí va seguint un riu, ens anem trobant petits salts d'aigua, i tolls on s'aprecia el fons amb claredat. En aquesta època el bosc es molt bonic, els arbres canvien el to de les seves fulles, i tot es contrast de tons marrons, rogencs i grocs molt càlids. M'he parat una estona a observar-lo, i el Bibi m'ha explicat que a la primavera, aquest prats s'omplen de flors de molts colors.

Al cap d'una estona hem arribat a un poblet, on em parat a prendre un té. Ens han posat unes galetes, i una nena que voltava per allà, se'ns acostat perquè li en donéssim. Era petita, molt petita i bonica. La seva mare se l'endut tibant-la per el braç, perqué volia més galetes.

Seguim caminant i conforme avancem el clima va canviant. Cada vegada es més fresc. Cap a les 13:30 arribem a Ghorepani. Es un poble molt desenvolupat gracies al turisme. Hi han moltes botigues i serveis. A la lodge on ens em instal·lat, estic en una habitació que si els núvols marxen la vista serà fantàstica. M'abrigo i vaig a donar un volt per el poble. Visito un mercat d'artesanies, on tots els mercaders em criden perquè m'acosti i compri. Passo la resta de la tarda llegint i escrivint, al caliu del foc que hi tenen a la cuina. Avui per sopar toca el plat nacional "dal bath", i aniré a dormir d'hora, perquè demà toca matinar molt. Aniré a veure la sortida del sol des de un muntanyí que es diu Poon hill. Diuen que es espectacular, i no m'ho vull perdre.

1ª ETAPA DE BIRETANTI A ULLERI

2011-01-28T17:03:00.000+01:00

Estava dormint, quan sento que truquen a la porta. Eren poc més de les 6 del matí. Al l'altre banda, em trobo al Bibi amb una tassa de té per mi, i em convida a veure la sortida del sol. Al anar cap a la balconada, vaig veure l'Anapurna imponent, il·luminada per els primers rajos del dia. Avui es 18 d'octubre, compleixo 32 anys, i el començament no pot ser millor. Després d'esmorçar comencem a fer camí cap a Ulleri. Pugem per un corriol estret, i el que veig m'enlluerna. Creuem tot un seguit de ponts penjats, el camí segueix el riu Pani.

De sobte el corriol es transforma, amb una escalinata de pedra natural, que ascendint per elles arribes fins al nostre destí final d'avui. El Bibi em comenta que hi han 3560 graons fins a Ulleri.
El matí avança, i el sol es alt. De sobte em sentia marejada. Per moments perdia el món de vista, llavors el guia em va aconsellar que m'assentés, i hem refresqués amb una font que havia al costat. Vaig a arribar a pensar, que no podria continuar, perquè només començar ja no em trobava bé, però després de mullar-me el cap, i prendre un té ben ensucrat,vaig millorar. De fet encara m'estava aclimatant. A les 12 del migdia arribarem a un poble que es diu Chandrakot.

En una lodje vam dinar, un plat de pasta que hem va anar molt bé, i més té.
Continuem pujant graons, el Bibi bufava a tot drap, i el tenzei, aquest anava al seu rotllo, tot el dia cantava. Em va explicar que el seu cant era una promesa que havia fet.

Pel camí ens trobarem una parella d'holandesos, i fèiem broma de quantes escales ens quedaven per arribar al final. A les 3 de la tarda vam arribar a Ulleri. Poblet construït a les faldes de la muntanya, les cases tenen diferents colors, es molt alegre visualment.
Al carrer hi ha molta gent, mengen, cusen, fan feines domestiques...o tan sols observan l'allau de turistes, portejadors, mercaders, que van escales amunt i avall.

M'instal·lo a la lodge, i em dutxo amb aigua fresqueta, que bé després de caminar sota el sol. Prenem un altre té i me'n vaig a fer un volt per el llogarret. M'assento sobre unes pedres, i observo la vall, escoltant el silenci trencat per el brogit de la gent que va de pas. Un mercader em ven una fruita, una tarongina, era bona i refrescant.
Al vespre allà a les 8 me'n vaig anar a dormir, era d'hora però la foscor era tancada. Semblava les 11 de la nit. Vaig llegir una estona, però la llum de la habitació era tènue, i de seguida em vaig cansar. El millor que podia fer era dormir. En tancar el llum, sentia bordar el gossos. Curiosament durant el dia, els veies tirats dormint, i a la nit s'activaven. Es va apoderar de mi la son, que em va fer més curta la nit.

SORTIDA DE KATHMANDÚ CAP A POKHARA I BIRETANTI

2011-01-27T20:17:00.002+01:00

Son les 6 del matí, al vestíbul m'esta esperant el senyor de la agencia acompanyat per el guia que em portarà al trekking. Es diu Bibi Tappa, i després de les presentacions oportunes, marxem cap a trobar el bus. A la parada ens trobem amb el portejador, un noi jove que es diu Tinzei. Em va fer gracia un detall, es va provar la meva motxilla per veure si el pes li era còmode. La veritat es que la duia mig buida, tan sols vaig agafar les coses que em farien falta, per tant aniria bastant sobrer.

Bé el viatge de kathamandú a Pokhara va ser llarg, varem trigar unes 6 hores en arribar a la ciutat on comença la vall dels Anapurnes. A Pokhara vam treure el permís per accedir al parc nacional. Després de tots els tràmits, ens traslladarem en taxi fins a Biretanti. En aquest llogarret, era el principi del trekking.

Es un poblet situat a banda i banda d'un camí, envoltat de camps de conreus, situats a la faldilla de la muntanya. Aquesta vall és molt tancada, les muntanyes creixen imponents, deixant entreveure un caminet, que ens indica la direcció que hem de seguir. Mentre travesso el poble, esquivo les gallines, gossos, ànecs, que campen per tot arreu. De sobte sento una mena de crits estranys, i apareixen tota una corrua de rucs, carregats de mercaderies, que van camí amunt. Aquestes bèsties són el transport que utilitzen, per portar aliments, o altres articles per els diferents pobles que hi ha escampats per la vall. Anaven arrenglerats amb fila índia, però tot i així ocupaven tot l'espai. Uns instants abans, em vaig trobar un grup de canadencs, que acabaven la seva travessa, i després de intercanviar, la vivència que havien tingut, ens van regalar uns bastons, perquè segons ells ajudaven caminar. La veritat es que de seguida els hi varem trobar servei, perquè per empentar els rucs que no arrancaven per seguir caminant ens van anar molt bé. El camí es com un riu de gent, nens que surten de l'escola, senyores carregades amb el que han collit als camps, turistes que començaven o acavaben les seves excursions...

Al cap de 20 minuts de caminar arribarem a la lodge on passaríem la primera nit. Per anar cap a la zona que hi havien les habitacions, creuaves la casa dels propietaris, i desembocava a un pati interior, envoltat per els dormitoris. Els nens de la casa a la que van veure la càmera es van posar al davant perquè els hi fes una foto, i després han seguit jugant.

Des de la lodge, observo el mont "Machupuchare", la tarda es molt clara, i té una vista impressionant. A la caiguda del sol, on els colors i les ombres son constanment canviants, ens criden per anar a sopar. Avui descobreixo el plat típic del Nepal, el "Dal bath" ( arròs i llenties). Es un plat on hi posen una sopa de llenties, arròs bullit, acompanyat per verdures cuites, i, a vegades també hi ha carn. No es dolent, i per els nepalís es un plat molt important, perquè es barat, i molt energètic.

Mentre sopàvem, a mi em van posar coberts, però els meus acompanyants menjaven amb la mà. Després de prendre un té, i fer petar una estona la xerrada, parlant de curiositats, i costums tradicionals que ells tenien, va arribar l'hora d'anar a dormir. A l'endemà ens llevaríem d'hora, per començar la primera etapa. De Biretanti passant per Chandrakot fins acabar a Ulleri. La caminada serà llarga, però el paisatge promet.

CONTE TRADICIONAL DEL TIBET: EL GRAN ARBRE.

2011-01-22T09:56:00.003+01:00

El gran arbre

No he conegut mai un esperit tan viatger com el de la Tanzin. Renoi de noia, és com una baldufa. No para quieta.
La Tanzin es passa la vida de poble en poble. Avui és aquí, demà allà. I així cada dia del mes i cada mes de l'any.
Els habitants d'aquestes terres ja estan acostumats a veure la seva silueta retallada en la distància. Amunt i avall. Sempre vestida amb un "pulu" de cotó, que és la túnica que solen portar les dones del Tibet, el país més alt del món.
Segurament us deveu demanar per què la Tanzin no para de voltar, oi? Ella diu que tothom té una funció en aquesta vida i que la seva és la d'anar de poble en poble ajudant la gent. És veritat, perquè no es cansa mai de donar consells i d'oferir remeis a tothom qui li demana.
La Tanzin somriu i es torna vermella quan li pregunten com és possible que, malgrat ser una noia tan jove, sigui tan sàvia. I ella sempre respon que aquest és el seu secret. Un secret que va descobrir el dia que es va enfilar a: El gran arbre
Un dia, la Tanzin avançava camp a través sota el cel blau. S'havia passat tot el dia caminant sense descans, quan de lluny va veure un arbre solitari plantat al bell mig de l'altiplà.
"Aquest arbre serà un bon lloc per passar-hi la nit", va pensar la Tanzin quan el va veure. I se n'hi va anar.
L'arbre era un roure magnífic. Alt com un sant Pau, tenia un tronc tan gruixut que per envoltar-lo calien més de deu braços. I amb aquelles branques llarguíssimes que li creixien per tots costats, el roure semblava un para-sol gegant clavat al mig del paisatge.
"Em faré un llit amb quatre branques i dormiré d'allò més bé", es va dir la Tanzin convençuda que no la molestaria ningú.
Dit i fet. La Tanzin es va enfilar a dalt de l'arbre. Es va arrupir sobre una de les branques més altes es va tapar amb una manta de fulles i es va posar a dormir.
La pobre Tanzin anava tan cansada que de seguida es va quedar adormida com un tronc.
Però vet aquí que aquella nit, els animals havien convocat una assemblea al peu del gran arbre.
S'hi van presentar tots els animals de les comarques veïnes: ovelles, cabres, ases, llops, guineus i micos. I també oques, faisans, ànecs, cavalls i camells.
El tigre, que era l'animal més temible de tots, feia de moderador. I els més xerraires i llenguallargs van ser, com era habitual, el cérvol de les banyes grosses, l'ós pilós i la serp miop.

En la foscor de la nit, els ulls de tots els animals brillaven com estels al firmament.
Parlaven de les seves coses i com que discutien sovint i enraonaven tots alhora, el tigre no tenia altre remei que fer quatre crits, si volia posar una mica d'ordre entre tanta cridòria.
I, és clar, amb tot el xivarri que feien, la Tanzin es va despertar.
La noia va treure a poc a poc el cap de darrere d'una branca. I la cara se li va il·luminar quan va descobrir tots aquells animals reunits a sota seu.
Espantada per si els animals la descobrien, la Tanzin va decidir fer muts i a la gàbia i dreçar les orelles per esbrinar què deien.
- Els homes són uns babaus -va sentir que deia el tigre.
- No ens entenen -va afegir l'ós pilós.
- No saben escoltar - va dir el cérvol de les banyes grosses.
- Si ens fessin cas, els homes viurien molt millor -va sentenciar la serp miop.

Com que la Tanzin va pensar que tenien raó, va decidir prendre bona nota de tot allò que els animals anaven dient durant tota la nit.
I ara ja sabeu quin és el secret més ben guardat de la Tanzin. Perquè des d'aquell dia, tot allò que la Tanzin aprèn escoltant als animals, ho fa servir després per ajudar els homes i les dones que li demanen un consell o un remei que posi fi als seus maldecaps.
N'hi ha que li pregunten on han de foradar el terra per trobar un pou d'aigua. I n'hi ha que li pregunten si coneix algun ungüent contra la caspa. O si el temps portarà una bona collita. O què han de menjar per curar-se el mal de panxa.
I la Tanzin sempre l'encerta. Sempre troba la millor resposta, excepte quan li pregunten quin és el seu secret.

DOLÇOS POSTRES!

2011-01-15T19:11:00.001+01:00

Després de la lectura, si us ha agafat set, us proposo un refrescant postre.

Sorbet de llimona amb cava

Ingredients:

- 1 tarrina de sorbet de llimona.

- 1 ampolla de cava.

Preparació:

Treurem el sorbet de llimona una estona abans de preparar-lo fora del congelador. El possarem en un recipient per poder-lo batre junt amb el cava. Li passarem la batedora, durant uns 3 minuts, fins que quedi una crema fina. I ja el podrem servir.

Suggerència:

Una companya em va donar una bona idea, per millorar aquest postre. Li afegim el suc de 3 llimes, i unes fulles de menta. Li dóna un toc molt refrescant.

BON PROFIT!!!!!!!!!!!!!

Primer viatge en solitari. Nepal.

2011-01-14T22:02:00.001+01:00

Quan em vaig decidir a fer viatges d'una forma diferent i fer-los en solitari, el detonant va ser a causa de la meva parella. De fet ell es el "culpable" de que ara pugui estar explicant aquestes històries. El Pere, viatger i aventurer, que travessa països pedalant. Em vaig plantejar com podriem compartir la nostra passió de viatjar, però es clar jo no estava disposada a muntar-me sobre una bici i fer kilometres. Les vacances me les planejo d'una altre forma. Llavors, parlant, parlant, vam descobrir que hi havia una manera de fer-ho, sense que cap dels dos sacrifiqués el seu estil de viatge. Cadascú fariem el nostre itinerari de forma independent, i fariem coincidir el lloc, destí de trobar-nos al final del viatge. Potser sona una mica complicat d'entrada, però es molt facil. L'any 2000 el Pere va preparar travessàr la Xina i creuant el Tibet. A mi em venia molt de gust visitar el Nepal, era un pais que tenia moltes ganes de coneixer feia molt de temps. Varem acordar que ens trobariem a Nepal quan ell acabés la seva travessa, i varem fer concordar les dates, i la veritat es que ens va sortir bé .
El dia abans de marxar, el Pere em va trucar a les 7 del matí, i vam acabar de possar-nos d'acord en la nostra trobada. Li vaig donar l'adreça en la que em trobaria a Kathmandú, i allà sabria com ens localitzariem. Ens varem trobar mitjantçant una nota. Però això ara es purament anécdotic.
De fet estava molt emocionada en aquella primera aventureta que començava per mi. Viatjar a un país que m'apasionava i fer-ho sola. Era la primera vegada marxava sola tant lluny, i no tenia gaire experiència en moure'm per els aeroports. Encara que això s'apren ràpid. el primer vol que conectava Barcelona Paris, vaig arribar per els pèls. Això que vaig anar amb 3 hores per endevant, però el mostrador era plé a vessar. Em van donar seient a 1ª classe, perque no tenien més lloc, i només seure, et donen un gotet de cava. Allò era un "auguri" de que el viatge seria fantastic. Si més no, el primer tram de vol ho va ser. Les segïents escales van ser més mogudes. Volava amb la companyia paquistaní, i mai havia vist maletes tan plenes i pessants, com les que portaven els seus propietaris paquistanesos. A dins duien joies, planxes, mantes....Infinitat de trastos que no se ni com els feien encabir.
Després de hores de vol, esperes en aeroports,( perque per el mateix preu, vaig fer visita aerea guiada per diferents punts del Paquistà). L'últim tram va ser el més espectacular. De Karachi ens dirigiem cap a Kathmandú. De sobte van apareixer les imponents muntanyes del Himalaya. Em va impressionar, tot i veure-les desde el aire, la grandessa que tenen. Va ser preciós. Un cop vaig arribar a Kathmandú, i tenin la meva motxilla en la meva possesió, per sort, vaig viure el primer contacte amb els seus habitants. Tothom et crida, i et diuen que pugis al seu taxi, els nens et volen agafar la motxilla, i d'aquesta manera guanyen algunes rupies. Eren les 5 de la tarda, i el sol es començava a pondre per darrera les muntanyes. El taxi que m'esperava, em va dur fins a la agencia on havia contractat el trekking. Em pensava que allà em trobaria un grup de gent, ja que vaig especificar, que viatjava sola i si hi havia algun grup, que fés la mateixa zona, em podria afegir. Però la meva sorpresa, va ser quan em van dir que anava sola. Deurien ser les 7 de la tarda, quan vaig arribar al hotel del barri del Thamel, em vaig dutxar, i el responsable de la agencia, em va venir a veure per explicar-me els detalls del trekking. Sortia a l'endemà, a les 6 del matí. M'acompanyarien un guia, i un portejador. Ja podeu imaginar-vos la fila que faria, una noia europea, amb dos homes durant 13 dies perduts per les muntanyes. Bé ens varem prendre una cervessa al vestibul del hotel mentre li acavaba de demanar detalls sobre "l'excurssió". Un cop finalitzada tota l'explicació ens varem acomiadar, amb una encaixada de mans, i dient-me amb aquell anglés nepalí, "ens veiem demà a les 6". M'en vaig anar a dormir, i vaig quedar fregida amb un instant. Estava cansada, però alhora emocionada per el que estava a punt de començar. Durant 13 dies travessant la vall dels Anapurnes. I.... va valer la pena.... ja ho veureu.

CONTES POPULARS CATALANS. " EL PATUFET"

2011-01-11T18:23:00.000+01:00

Dins d'aquest apartat de contes populars podreu llegir el conte del patufet. Es un dels contes que més m'explicaven en la meva infància.
Qui no recorda "patim, patam, patum, homes i dones...."

EL PATUFET

ve’t aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:

”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”
“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s’ha acabat.

DOLÇOS POSTRES!

2011-01-11T17:43:00.001+01:00

Aquesta recepta que us proposso, és la que més m'agradava de petita. Quan la meva mare en feia, no menjava rés més que.....

ARRÒS AMB LLET

Ingredients:

- 200 grs d'arròs.

- 1 litre de llet.

- la pell d'una llimona.

- 2 branques de canyella.

- 6 o 8 cullerades de sucre.

- canyella en pols.

Preparació:

Posem la llet a bullir, tirem la pell de la llimona, i la branca de canyella. Quan comenci a bullir, hi afegim l'arròs. Passats 20 minuts que l'arròs sigui cuit, el retirem del foc, i l'ensucrem al gust. Es pot retirar la pell de la llimona i la branca de canyella.

El posarem en platets de postre, i espolsarem per sobre canyella.

BON PROFIT!!!!!!!!!!!!!!!!

COM VA COMENÇAR TOT!!!!!!!!!!!!!!!!

2011-01-10T22:13:00.002+01:00

Avui començo una petita historia i que cada dia es va fer més gran. Desde la meva infantesa he tingut certa inquietud per descobrir món. La meva mare, després de viure les meves "petites" escapades, ( m'escapava fins al parc, o a la piscina, entre d'altres destins de les rodalies, solsament amb 4 anys) va decidir que m' havia de lligar, al pati de casa, i així hem tindria controlada.
Els anys passaven i jo tenia sempre ganes de sortir. Qualsevol destí em semblava un lloc extraordinari. Sóc de Manresa, i la sensació d'agafar el bus i anar fins a Sant Joan de Vilatorrada ja era un viatge. Ja us podeu imaginar quan anava amb el tren cap a Barcelona, allò era una aventureta. Estacions de diferents pobles i ciutats que veia passar a través de la finestra. I la meva passió per els tunels, m'encantava travessar-los i qua més llargs millor. Clar que les distàncies quan ets petit, es veuen molt llargues. No us imagineu quan amb 9 anys em van portar a Andorra, quina emoció anar al estranger. Sortir per primera vegada del pais!.

El fet de descobrir pobles i llogarrets que eren nous per mi, sempre em despertava curiositat. Vaig anar creixent i Catalunya s'em va quedar petita. Volia anar més lluny. Sempre dessitjava i sabia que acabaria visitant el nostre planeta. I amb els anys ho he anat aconsseguint. Al principi viatgets per Europa amb grupets d'amics, i després en solitari, penjant-me la motxilla a l'esquena. Ara als meus 42 anys, he estat als 5 continents i de tots m'endut uns records fantastics. De mica en mica aniré relatant els diferents viatges a on a part de fruir, de tot el que m'envolta també he fet coneixences, i he trobat l'amor, el meu company, que al final de cada escapada ens retrobem i acabem plegats tornan cap a casa amb un gran somrriure als llavis.