dilluns, 7 de gener del 2013


 



La noia ocell

Un cafè, sisplau!
Moltes gràcies.
Mmmm, quina aroma més bona que fa aquest cafè!
Aquesta aroma em fa venir a la memòria una història que em va explicar un amic mentre ens preníem un cafè com aquest.
Ei, us aviso que es tracta d'una història esfereïdora, d'aquelles que et fan posar els pèls de punta.
Es tracta de la llegenda de: La noia ocell
La història comença en un poblat de la selva sud-americana, petit com una taca de cafè. Un lloc tan amagat, que la gent que hi ha sabut arribar es pot comptar amb els dits d'una mà.
Diu la llegenda que en aquell poblet hi vivia la Cuimaé. La Cuimaé era una noia jove i alegre que només pensava a passar-se-la bé. No volia treballar ni tampoc estudiar, tan sols tenia ganes de divertir-se amb els amics. Cada tarda es posava el vestit de cànem i un collaret que hi feia joc, i sortia a buscar la colla per fer com més sarau millor.
La Cuimaé era una noia que no en tenia mai prou i  anava de gresca, tant si plovia com si feia sol. De tota la colla, la Cuimaé era la que sempre duia la veu cantant. Era, sense cap mena de dubte, la més animada. I sempre era al mig de la gent, com el dijous!
Una vegada, la Cuimaé i els seus companys es van reunir als afores del poblat perquè tenien ganes d'organitzar una revetlla. Aquell dia hi havia tota la colla pessigolla. En Cauac, en Cafú, la Filombà. No hi faltava ningú.
La colla pessigolla va començar la festa. Sonaven els tambors i els nois van començar a moure l'esquelet. La Cuimaé s'hi trobava d'allò més bé, amb els seus amics, ballant i xalant pels descosits. 
Però vet aquí que, mentre la Cuimaé es divertia d'allò més, la seva mare era al llit malalta. La pobra dona estava tan greu que va fer cridar la Cuimaé.
- Crideu la Cuimaé -insistia amb un fil de veu-. Sisplau, que  vull dir adéu a la meva filla per última vegada.
Però quan li van dir que la seva mare estava molt malalta, la Cuimaé no en va fer cas i va continuar de festa.
- Ja aniré cap a casa quan acabi la festa -va dir, tan tranquil·la mentre encenia una foguera per convocar els follets de la sort.
I, un cop encès el foc, se'n va tornar a ballar, fins que es va acabar la festa.
Quan la Cuimaé va arribar a casa, ja era massa tard. La mare era morta.
- Mare, mare... -cridava desconsolada la Cuimaé, mentre notava com li queien galtes avall unes llagrimasses enormes i salades.
Però de res no li van servir els plors i els laments, els crits i les llàgrimes que va vessar. Ja no s'hi podia fer res. Era massa tard.
- No m'ho perdonaré mai! -deia tota penedida.
I s'estirava els cabells de pensar que no se n'havia anat de la festa quan l'havien avisada.
La Cuimaé no podia parar de plorar.
I alhora que plorava, la Cuimaé feia uns gemecs esgarrifosos, que semblaven als crits d'un ocell ferit, que ressonaven per tota la selva.
Aleshores va començar la transformació. La boca de la Cuimaé es va començar a convertir a poc a poc en un bec punxegut. El  cos se li va anar omplint de plomes marrons, vermelles i negres. I les cames se li van transformar en unes urpes de tres dits. Efectivament, la Cuimaé s'havia convertit en un ocell.
I des d'aleshores, a la selva, cada nit se senten els seus crits esgarrifossos.
S'està en silenci durant el dia, però quan el sol se'n va la noia ocell torna a plorar. La Cuimaé és un ocell que plora i plora enfilat a les branques d'un desmai.
I aquesta és la història terrible de la noia ocell.
Espero que us hagi agradat, si més no, tant com a mi m'ha agradat aquest cafè.