dilluns, 7 de gener del 2013


 



La noia ocell

Un cafè, sisplau!
Moltes gràcies.
Mmmm, quina aroma més bona que fa aquest cafè!
Aquesta aroma em fa venir a la memòria una història que em va explicar un amic mentre ens preníem un cafè com aquest.
Ei, us aviso que es tracta d'una història esfereïdora, d'aquelles que et fan posar els pèls de punta.
Es tracta de la llegenda de: La noia ocell
La història comença en un poblat de la selva sud-americana, petit com una taca de cafè. Un lloc tan amagat, que la gent que hi ha sabut arribar es pot comptar amb els dits d'una mà.
Diu la llegenda que en aquell poblet hi vivia la Cuimaé. La Cuimaé era una noia jove i alegre que només pensava a passar-se-la bé. No volia treballar ni tampoc estudiar, tan sols tenia ganes de divertir-se amb els amics. Cada tarda es posava el vestit de cànem i un collaret que hi feia joc, i sortia a buscar la colla per fer com més sarau millor.
La Cuimaé era una noia que no en tenia mai prou i  anava de gresca, tant si plovia com si feia sol. De tota la colla, la Cuimaé era la que sempre duia la veu cantant. Era, sense cap mena de dubte, la més animada. I sempre era al mig de la gent, com el dijous!
Una vegada, la Cuimaé i els seus companys es van reunir als afores del poblat perquè tenien ganes d'organitzar una revetlla. Aquell dia hi havia tota la colla pessigolla. En Cauac, en Cafú, la Filombà. No hi faltava ningú.
La colla pessigolla va començar la festa. Sonaven els tambors i els nois van començar a moure l'esquelet. La Cuimaé s'hi trobava d'allò més bé, amb els seus amics, ballant i xalant pels descosits. 
Però vet aquí que, mentre la Cuimaé es divertia d'allò més, la seva mare era al llit malalta. La pobra dona estava tan greu que va fer cridar la Cuimaé.
- Crideu la Cuimaé -insistia amb un fil de veu-. Sisplau, que  vull dir adéu a la meva filla per última vegada.
Però quan li van dir que la seva mare estava molt malalta, la Cuimaé no en va fer cas i va continuar de festa.
- Ja aniré cap a casa quan acabi la festa -va dir, tan tranquil·la mentre encenia una foguera per convocar els follets de la sort.
I, un cop encès el foc, se'n va tornar a ballar, fins que es va acabar la festa.
Quan la Cuimaé va arribar a casa, ja era massa tard. La mare era morta.
- Mare, mare... -cridava desconsolada la Cuimaé, mentre notava com li queien galtes avall unes llagrimasses enormes i salades.
Però de res no li van servir els plors i els laments, els crits i les llàgrimes que va vessar. Ja no s'hi podia fer res. Era massa tard.
- No m'ho perdonaré mai! -deia tota penedida.
I s'estirava els cabells de pensar que no se n'havia anat de la festa quan l'havien avisada.
La Cuimaé no podia parar de plorar.
I alhora que plorava, la Cuimaé feia uns gemecs esgarrifosos, que semblaven als crits d'un ocell ferit, que ressonaven per tota la selva.
Aleshores va començar la transformació. La boca de la Cuimaé es va començar a convertir a poc a poc en un bec punxegut. El  cos se li va anar omplint de plomes marrons, vermelles i negres. I les cames se li van transformar en unes urpes de tres dits. Efectivament, la Cuimaé s'havia convertit en un ocell.
I des d'aleshores, a la selva, cada nit se senten els seus crits esgarrifossos.
S'està en silenci durant el dia, però quan el sol se'n va la noia ocell torna a plorar. La Cuimaé és un ocell que plora i plora enfilat a les branques d'un desmai.
I aquesta és la història terrible de la noia ocell.
Espero que us hagi agradat, si més no, tant com a mi m'ha agradat aquest cafè.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

SORTIDA CAP A LIMA.....

En aquest viatge m'ha tocat un vol molt matiner.... Surto cap a Amsterdam a les 6 del matí. Els meus amics, el Pep i l'Olga s'ofereixen a portar-me a mitjanit cap al aeroport. Em van deixar a la terminal allà a les 12 de la nit. Vaig portar llibre, mots encreuats, musica, per anar passant les hores que tenia d'espera que em quedaven per fer el embarcament. En el pas del temps, la son anava avançant però no volia dormir. Massa tensió per vigilar la meva motxilla, que es la meva companya un cop més. Penso que ja dormiré durant el trajecte del vol. Es va fer eterna l'espera, fins a les 4 de la matinada que no van obrir els mostradors per facturar. Vaig fer els controls ben adormida, tant que cuan vaig arribar al avió, una hostessa em va dir que era massa d'hora per tots....( la cara que deuria fer...). Durant el primer trajecte dormir va ser complicat, es van asseure al meu costat un noi i el seu pare, que es van treure les sabates, i......puffff!!! no calen comentaris. El transfer d'Amsterdam fins a agafar l'altre vol va ser ràpid. En el segon trajecte, vaig poder dormir força, ja que m'esperava un altre nit de aeroport. A Lima no vaig reservar hotel, ja que a les 6 del endemà d'arribar, em sortia un altre vol fins a Cuzco, on ens trobariem amb el Pere. Vaig arribar a Lima que eren els 21:30 de la nit, em vaig intal·lar a la terminal on sortia el proper vol, i una altre llarga nit d'espera. Vaig coincidir amb una peruana, d'Arequipa, que vivia a Madrid. Vam parlar una estona, comparant la vida peruana, amb la d'Espanya.
 Les hores passaven lentes, fins a les 4 del matí que tornaven a obrir els mostradors. Feta de nou la facturació, passo un control i el primer bon dia del guarda de seguretat va ser: "cuánto se gana en España". La meva resposta va ser inmediata: "Buenos días, y  no tanto como usted cree". Massa d'hora per fer safareig. Un cop dins l'avió que tenia per endevant dues hores de vol, em vaig quedat profundament adormida. No vaig notar ni com s'enlairava. Tenia ganes d'arribar i poder- me instal·lar en algun lloc cómode que tingués un bon llit i una dutxa. Això crec que es el que vaig somiar, mentre volava cap al destí final d'aquell inici de viatge.



dimecres, 10 d’agost del 2011

SUDAMÈRICA.......DESCOBRINT EL PERÚ


 




Canviem de continent... Sudamèrica, un gran continent, curiós llunyà però en el  cual em vaig trobar com a casa. Perú país de contrastos. Cultura quechua andina, ruta dels Inques, ón és interessant fer el seguiment de les diferents ruïnes repartides del la vall sagrada de Cuzco. El pas del Salcantay, el gran Machu Pichu símbol del perú on finalitza el camí del Inca. Recòrrer els carrer històrics de Cuzco, capital de la vall sagrada, on perdre's entre el seus carrers, ón encara trobem encastats el seu passat dels Inques.  

Puno i el llac més alt del món navegable Titi kaka, visitar les seves illes habitades de pobladors que s'autobasteixen i s'ajuden per la supervivència.



Arequipa, la ciutat blanca.... Preciosa , viva on a part de poder admirar a la mòmia Juanita, la nena trobada al gel, trobem el monestir de Santa Catalina, un poble dins la ciutat.  l'oasis que trobem a Huacachina, al mig del desert, envoltat de dunes gegants, punt de vida enmig dels kilometres de sorra. Ica petita ciutat on trobem el museu de les cultures Inca, Paracas...
Les illes Ballesta, el parc nacional de Paracas...grans reserves naturals
I com no acabar visitant la ciutat de Lima, entre els seus barris suburvials, perdre'ns per el seu centre històric on encara es patent la cultura espanyola de la antiga invasió. Ciutat que ens acull en el final del viatge, i ens acomiada d'aquest pais encantador, on la seva gent ens acull de forma amable, i com sempre amb un gran somrriure.



dimarts, 26 de juliol del 2011

LA FILLA DEL MERCADER

 




La Faruka era una noia del desert, filla d'uns mercaders nòmades que es passaven la vida viatjant de poble en poble comerciant amb tota mena de gènere.
Però la Faruka ja n'estava farta, de no dormir mai dues nits seguides al mateix lloc, d'anar sempre d'un costat a l'altre com el cul d'en Jaumet. Apa, carrega paquets al matí i descarrega'ls a la nit, tant se val si queia el sol de ple a ple o si una tempesta ho deixava tot colgat de sorra.
Així doncs, un dia, a trenc d'alba, la Faruka va decidir que havia arribat el moment d'anar-se'n. Es va vestir amb la millor roba que tenia i es va posar un vel al cap per protegir-se del sol.
I sense fer gaire soroll per no despertar la família, la Faruka se'n va anar del campament.
Ja no dormiria mai més en aquelles tendes de campanya tan incòmodes. La Faruka volia trobar casa seva. La casa de... La filla del mercader
La Faruka va caminar durant quatre dies i quatre nits. I no va ser fins al cinquè dia, quan a la fi va deixar enrere el desert per endinsar-se en una regió on la terra era verda i els arbres feien ombra.
La Faruka estava meravellada. Era la primera vegada que veia tanta vegetació. I caminant embadalida entre aquell paisatge tan frondós,  se li va fer de nit.
- Passaré la nit sota cobert, en aquest molí, i demà continuaré fent camí -va pensar la Faruka mentre badallava sota la llum de la lluna.
I com que la noia estava tan cansada que no podia amb la seva ànima, va entrar al molí amb ganes de dormir com una marmota.
Poc es podia pensar la Faruka que aquell molí era el lloc de trobada de tres lleons que eren amics des d'abans que els creixés la crinera.
Els tres lleons acostumaven a reunir-s'hi un cop a la setmana per fer-la petar.
- Sabeu què he descobert? -va dir un dels lleons-. He descobert una font d'aigua miraculosa.
Els altres dos lleons no es creien les paraules del seu amic i se'l miraven amb cara de poca fe.
- No em mireu amb aquesta cara! Que no us dic cap mentida! -va continuar el lleó-. Us asseguro que és aigua miraculosa i qui en begui, se li curaran tots els mals.
I la Faruka, que en aquells moments comptava ovelles per agafar el son, no va poder evitar sentir la conversa dels tres lleons.
Abans de quedar-se adormida com un tronc, la Faruka va memoritzar la conversa dels lleons amb tots els ets i uts.
Peraixò, l'endemà al matí, la Faruka va saber trobar la font d'aigua miraculosa. I tot seguit, va continuar el seu viatge.

Aquella mateixa tarda, la Faruka va arribar als afores d'un magnífic  palau.
Era el palau d'un home noble i molt ric que estava disposat a donar tota la seva immensa fortuna a la persona que l'ajudés a retrobar la felicitat.
- Què us passa, bon home? -li va preguntar la Faruka en veure'l d'allò més preocupat.
- El meu fill està molt malalt -va contestar el noble plorant com una Magdalena-. No sé si té les galteres o el xarampió. No sé el que té, però està a més de quaranta de febre i no menja, ni parla, ni es mou. Ajudeu-me, sisplau!
La Faruka, que era una bona noia, li va prometre que faria tots els possibles per ajudar-lo.
I commoguda per les llàgrimes del noble, la Faruka es va fer acompanyar al costat del llit del malalt.
Un cop va ser a la vora del llit, la Faruka va fer incorporar el noi i li va atansar el càntir als llavis. I amb molta cura, li va fer beure un bon glop d'aigua miraculosa.
La reacció va ser a l'instant. El noi va començar a moure els dits, després les mans i els braços; després els peus, les cames i el tronc. Tot seguit va obrir els ulls i, finalment, va fer un somriure d'orella a orella. El xicot s'havia curat!
- Demana'm tot el que vulguis -li va dir el noble a la Faruka desbordat d'alegria-, que jo convertiré els teus desitjos en realitat.
Però la Faruka només somiava  una  cosa:  tenir una casa on viure per sempre més.
I el noble no tan sols va obrir de bat a bat les portes de palau a la Faruka, sinó que la va tractar com si fos la seva pròpia filla. Li va regalar vestits elegants i tot un munt de coses. A la Faruka, no li va faltar mai més res. I tot això, gràcies als efectes increïbles de l'aigua miraculosa.

dijous, 7 de juliol del 2011

REFLEXIÓ FINAL...

Ja han passat. Els 22 dies fantàstics visitant Nepal. Ara ja forma part del record. A les 5 de la matinada, assentada en una butaca del aeroport de Karachi, tenint a estones la son fent-me companyia, recordo els meravellosos paisatges vistos. La seva gent riallera, i amable, però ara ja són tot records. La tornada es llarga i pesada, aeroports, hotels, tothom t'empeny perque passis els controls, avions, menjar, dormir a estones...Desorientació en el temps i espai.
Però d'aqui a unes hores seré a casa, veuré a els que fa dies que no sé rés. Adéu a Changun Narayan, Nagarkot, Pokhara, Kathmandú. Adéu a les muntnayes del Himalaya, aquelles que acaricen el cel, i el temps sembla no passar per elles.
Adéu a persones encantadores, que fan possible fer-te sentir bé, a canvi de poc...Però crec que no es un adéu, sinó un a reveure.
Estic segura que tornaré a aquest encantador país, ón encara em queda molt per descobrir.
Així doncs, fins un altre Nepal.


dimarts, 5 de juliol del 2011

ESTADA PER LA VALL DE KAHTMANDÚ. FINAL DE VIATGE.



 
Després de passar una dies perduda entre les muntanyes, vam tornar a la civilització. Em vaig quedar uns dies per la vall de Kathmandú. Els 2 dies que vaig estar a Pokhara, van ser màgics, la meva trobada amb el meu company, amor, i amic....el Pere. Vam compartir durant 5 dies l'estada a Nepal. On varem remar per es aigues del llac Pewa, observant les fantastiques vistes de les muntanyes. La tornada a Kathmandú, varem visitar el temple budista de Bodnat, el temple indú de budalikanta, on vaig poder observar les diferents religions, costums, la vida a la ciutat, mes esbojarrada, que la del camp. Visitar les ciutats del voltant, Patan, Baktapur, preciosa...




 

El temple de les mones, on et trobes envoltat d'aquests animals per arreu. El temple de Dajinskali, temple hindú on practiquen sacrificis d'animals. Es una mica esperpentic, però ells mostren molta devoció per la seva deesa Kali.
Ara ja tot son records, van quedar molts llocs pendents, però sempre serà l'excussa perfecte per tornar. Bonic pais, acolllidor, trànquil, pacific.... Ha estat tota una experiencia.




dimarts, 24 de maig del 2011

ARRIBEM A TOLKA. ACOMIADAR-SE





Després de la experiència de la nit anterior, on després de xerrar al aire lliure tot prenent un té fantàstic, vaig caure el llit rodona. Al cap d'una estona vaig sentir com una mena de rosec, però no vaig gosar obrir el llum, no fos cas que em desvetllés. Al matí després d'esmorçar, vam sortir fent camí cap a Tolka. Última etapa del trekking. Els senders que vam seguir eren fàcils. Ja estavem a poca alçada i el sol apretava de valent. Caminavem per la vora d'un riu i ens dirigiem cap a un punt que es deia New Bridge, i el detall es que es deia així, perque havien fet el pont de nou, ja que amb els monsons el riu se'l havia endut. Travessem el pont nou tot fet de troncs, tot es movia quan passaves per sobre. El camí era molt verd i molt entretingut. Veiem diferents lodges molt luxoses segons ens acostavem a el nostre destí final. El Bibi suposso que com que era la ultima nit, volia impresionar-me i va demanar lloc en una d'elles, però era molt cara segons deia. Li vaig respondre que no es preocupés, que anesim a un lloc correcte, o que segur que estariem igual de bé. Al arribar a la lodge de Tolka, un poblet més poblat, després d'acomodar-nos en les habitacions, vam sortir a un pati interior que s'estava molt tranquil.



Amb vistes a les muntanyes ara ja llunyanes. Els vaig convidar a prendre cervessa, la vam compartir entre els tres i vam parlar de nosaltres. El Temji va dir que a l'endemà marxaria d'hora cap a Kathmandú, resposabilitats de familia. A la nit vam sopar el plat titpic nepalí, "Dal-Bath". Com que encara eren setmana de festes, uns nens del poble, van venir amb una radio i ens van fer balls, i al final em van convidar a ballar amb ells. Va ser molt divertit, després de donar-los propina per el seu espectacle que per cert va estar molt bé, van marxar, seguint la festa cap a altres cases. Aquella era la darrera nit que passavem junts.  Després de 13 dies, de fer camí, i de viure moments divertits  i no tant divertits, arribavem al final. Ens varem passar les adreces, per no perdre el contacte, bé més aviat perque els envies unes fotos, i a poder ser quelcom de diners. Al endemà de seguida arribariem a Pokhara, i un cop allà ens separavem. El temji cap a Kathmandú, el Bibi no tenia clar si es quedaria un dia o marxaria, i jo em passaria un parell de dies passejant per Pokhara i els seus voltants. El plà era de trobar-nos aqui amb el Pere, el meu company i amor, que després de travessar el Tibet, volaba cap a Nepal. Però això es un altre història.