SUDAMÈRICA.......DESCOBRINT EL PERÚ

 

Canviem de continent... Sudamèrica, un gran continent, curiós llunyà però en el  cual em vaig trobar com a casa. Perú país de contrastos. Cultura quechua andina, ruta dels Inques, ón és interessant fer el seguiment de les diferents ruïnes repartides del la vall sagrada de Cuzco. El pas del Salcantay, el gran Machu Pichu símbol del perú on finalitza el camí del Inca. Recòrrer els carrer històrics de Cuzco, capital de la vall sagrada, on perdre's entre el seus carrers, ón encara trobem encastats el seu passat dels Inques.  

Puno i el llac més alt del món navegable Titi kaka, visitar les seves illes habitades de pobladors que s'autobasteixen i s'ajuden per la supervivència.



Arequipa, la ciutat blanca.... Preciosa , viva on a part de poder admirar a la mòmia Juanita, la nena trobada al gel, trobem el monestir de Santa Catalina, un poble dins la ciutat.  l'oasis que trobem a Huacachina, al mig del desert, envoltat de dunes gegants, punt de vida enmig dels kilometres de sorra. Ica petita ciutat on trobem el museu de les cultures Inca, Paracas...

Les illes Ballesta, el parc nacional de Paracas...grans reserves naturals

I com no acabar visitant la ciutat de Lima, entre els seus barris suburvials, perdre'ns per el seu centre històric on encara es patent la cultura espanyola de la antiga invasió. Ciutat que ens acull en el final del viatge, i ens acomiada d'aquest pais encantador, on la seva gent ens acull de forma amable, i com sempre amb un gran somrriure.

ARRIBEM A TOLKA. ACOMIADAR-SE

Després de la experiència de la nit anterior, on després de xerrar al aire lliure tot prenent un té fantàstic, vaig caure el llit rodona. Al cap d'una estona vaig sentir com una mena de rosec, però no vaig gosar obrir el llum, no fos cas que em desvetllés. Al matí després d'esmorçar, vam sortir fent camí cap a Tolka. Última etapa del trekking. Els senders que vam seguir eren fàcils. Ja estavem a poca alçada i el sol apretava de valent. Caminavem per la vora d'un riu i ens dirigiem cap a un punt que es deia New Bridge, i el detall es que es deia així, perque havien fet el pont de nou, ja que amb els monsons el riu se'l havia endut. Travessem el pont nou tot fet de troncs, tot es movia quan passaves per sobre. El camí era molt verd i molt entretingut. Veiem diferents lodges molt luxoses segons ens acostavem a el nostre destí final. El Bibi suposso que com que era la ultima nit, volia impresionar-me i va demanar lloc en una d'elles, però era molt cara segons deia. Li vaig respondre que no es preocupés, que anesim a un lloc correcte, o que segur que estariem igual de bé. Al arribar a la lodge de Tolka, un poblet més poblat, després d'acomodar-nos en les habitacions, vam sortir a un pati interior que s'estava molt tranquil.

Amb vistes a les muntanyes ara ja llunyanes. Els vaig convidar a prendre cervessa, la vam compartir entre els tres i vam parlar de nosaltres. El Temji va dir que a l'endemà marxaria d'hora cap a Kathmandú, resposabilitats de familia. A la nit vam sopar el plat titpic nepalí, "Dal-Bath". Com que encara eren setmana de festes, uns nens del poble, van venir amb una radio i ens van fer balls, i al final em van convidar a ballar amb ells. Va ser molt divertit, després de donar-los propina per el seu espectacle que per cert va estar molt bé, van marxar, seguint la festa cap a altres cases. Aquella era la darrera nit que passavem junts.  Després de 13 dies, de fer camí, i de viure moments divertits  i no tant divertits, arribavem al final. Ens varem passar les adreces, per no perdre el contacte, bé més aviat perque els envies unes fotos, i a poder ser quelcom de diners. Al endemà de seguida arribariem a Pokhara, i un cop allà ens separavem. El temji cap a Kathmandú, el Bibi no tenia clar si es quedaria un dia o marxaria, i jo em passaria un parell de dies passejant per Pokhara i els seus voltants. El plà era de trobar-nos aqui amb el Pere, el meu company i amor, que després de travessar el Tibet, volaba cap a Nepal. Però això es un altre història.

HIMALAYA, SINUWA, HOT SPRINGS

La nit va transcorre sense precedents, en arribar al poble de Himalaya, em vaig anar recuperant del mal de cap. Respirava millor i el dolor anava desapareixent. Com cada dia a les 7 del matí, varem fer camí en direcció a Sinuwa, ón ens aturariem a dinar. I el destí final del dia d'avui, seria a Hot Springs. Un altre dels pobles que es troben en aquesta ruta, i que hi han fonts termals. El Bibi em diu que quan arribem anirem fer un banyet, el les aigues càlides de Tatopani Mule ( en nepalès).

El camí torna a canviar d'aspecte. Deixem l'arideç dels matolls, i ens retrobem amb el bosc tropical, i la calor húmida que ens fa treure la roba d'abric. A les 12 arribem a Sinuwa, a la lodge on anem a dinar, fan unes pizzes molt bones, i la gent que la regenta son molt amables.

Després d'aquell bon dinar, continuem fins a Jinhu, el poble on farem nit. Al cap de 3 hores de camí, seguint els corriols que ens indica la direcció del nostre destí, i creuant-nos amb turistes, mules de transport, i un grup de cabres, que les haviem d'empenyer per evitar caure pel barranc que teniem a la esquerra, arribem a Jinhu.

Després de instal·lar-nos en les habitacions, prendre'ns un té, agafem la tovallola i cap a Hot Springs. Són uns vint minuts de camí, i  veig una banyereta, on hi havien uns nens jugant a dins.

En submergir-me dins del aigua calenta, quin gust després de la caminada, on el sol havia escalfat de valent, era molt agradabe i relaxant. Vaig començar a jugar amb els nens, que es tiraven aigua freda del riu que passava pel costat ( riu Khola ).

Es van afegir al bany, el porter i un pastor que hi havia a la vora. Cap al fons d'on es trobava la banyereta, sortien unes manegues de la roca, d'on brollava aigua calenta, i es feien sevir com a dutxes. Em vaig dutxar, i vam retornar cap a la lodge.

Aquell dia celebraven el dia dels esperits, i cap al vespre encenien espelmes al voltant dels balcons, i finestres i posaven incens, per espantar els mals esperits. Vaig sopar un plat de "momos". Són uns farcellets de pasta cuita, farcits de verduretes fregidetes amb una salsa una mica picant, però era molt bó.

La conversa al balcó plé d'espelmes, i amb aquella olor del incens, tot degustant un té va ser la cirereta que va arrodonir el dia.

El trekking ja s'acabava, quedava un dia més fins a Tolka, i a l'endemà ja arribavem a Pokhara, on ens separariem els tres companys que durant 13 dies, vam compartir moments  bons i alguns no tant. Però el resultat final va ser satisfactori.

Però això ja ho explicaré més endevant.



ARRIBADA AL ABC (CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA)

El dia s'ha llevat nuvolat. Després de que el guia em portés el té del matí, em vaig treure la son de les orelles, i vaig baixar cap al menjador on m'esperava l'esmorçar. Cap a les 7:30 del matí  semblava que volia ser plujós, vam reprendre el camí que ens duria fins al campament base del Anapurna. El bosc va canviant de bosc humit, i  selvatic, un camí molt més àrid, on els arbres van desapareixent, i ens marca el sender petits matolls i herba marronosa. Estem a 3700mts d'alçada, quan arribarem al campament estarem a 4130 mts. Avui la caminada es llarga, demà ens toca dia de relax. Ens passarem el dia pasejant, si fa bon temps, i el cel s'obre i ens deixa veure les muntanyes. Avui de moment no. El cel comença a deixar caure la pluja, que retenent el núvols espesos que ens cobreixen. Fa fred, em posso uns guants, ja que les mans se'm tornen vermelles degut a la baixada de la temperatura. Al cap de dues hores i mitja fem parada al campament base del Machupuchare, fem un té. Em reconforta la seva escalfor, i a dins del menjador, de la lodge on ens aturem. Al cap de 20 minuts reprenem la marxa. Només falta un parell d'hores per arribar a la nostra meta. L' alçada es va notant, però em trobo bé. Plou, i conforme avancem en el camí, la pluja es torna neu. Fa fred, molt fred, no parem, ni tant sols ens adrecem una paraula. Jo tinc ganes d'arribar, el fred s'ha apodera de mi i necessito aixoplugar-me en un lloc càlid. Sense donar-me compte apreto el pas, el Bibi diu que m'ho prengui amb calma. Estem guanyant alçada, i em recomana que ho fa ci a poc a poc. Avancem un grup de gent, que també fan el mateix camí. Necessito arribar tant aviat com sigui possible. La neu i el vent es fan notar més. Tinc fred. Al cap  (potser va ser menys), pero de dues hores de camí arribem al nostre destí. No em paro a mirar el lloc, directament entro a la habitació on m'havia d'instal·lar, em canvio la roba molla, per roba eixuta. El Bibi em porta un té molt calent i carregat de sucre, em va sentar bé... més que bé. Amb la roba calenta, vaig anar al menjador. Hi ha molta gent, tots al voltant d'una taula llarga, on sota de la mateixa hi ha una estufa que treu una escalfor, molt reconfortant. Que bé. S'ha acabat el camí per avui. Crec que ha estat el dia més dur de tot el trekking. De moment em trobo bé, no noto cap símptoma de l'alçada. Escric al meu diari, perque avui es un dia per recordar. Al vespre em prenc un plat de pasta, però no tinc gaire gana. Aniré a dormir d'hora, em sento cansada, i no sé perqué però tinc la sensació que el Bibi demà em despertarà d'hora. Són les 8 del vespre, quan m'en vaig cap a la meva habitació, em cargolo dins el meu sac, i crec que la son em va arribar tant sols estirant-me.

APROXIMACIÓ AL CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA

Vam deixar Chomrong, la caminada comença suau, plou una miqueta. Avui sembla que no veurem el sol. Després de acomiadar-me d'un matrimoni de California, per cert molt agradables, un grup d'Estrasburg, que anaven ja de tornada, i una parella d'italians que vam compartir el sopar. Baixem per unes escales i deixem endarrera un paisatge fantàstic.

El camí es molt ondulat, tant anem de baixada, com es torna una forta pujada, que dificulta la respiració. Passem el control del trekking, i a partir d'aquest punt, comencem a trobar les  recomanacions per evitar el mal d'alçada. Ens adelanten uns nens corrents, que van cap a l'escola. No crec que els pugui seguir. Són molt divertits, perque van amb el uniforme net del cole, però amb els mocs penjant del nas. Al arribar a Sinuwa ens prenem un té. El dia sembla que es vol obrir però encara la fina pluja ens va caient a sobre, continua, suau però sense pausa.  Quant portem 3 hores de camí, fem parada al poble de Bamboo, on dinem en unes de les seves lodges. L'estomac el tinc més a lloc, i prenc una sopa i unes patates amb formatge molt bones. Aquest poble el formen 4 lodges que allotgen els turistes, cansats de fer e camí, i cuirosament trobes planta de "maria" per tot arreu. Havent dinat seguim el corriol que ascendeix cap al poble de Deurali. Aquest poble es troba a 3500 mts d'alaçada. Esta previst fer nit aqui, per aclimatatar-me a l'alçada, i demà continuar fins al campament base. Seguim l'ascensió durant unes 3 hores més fins al esmentat poblet, on m'espera una dutxa i per sopar una pizza, que em ve molt de gust.

La veritat es que el dia amb pluja, s'ha fet pesat de caminar, i ara estic tranquila al menjador de la lodge, on estic escribint el relat d'avui, i una noia de la casa em mira i somrriu. Aqui tothom et somrriu, no sé si es bó o no, però es agradable. Demà fins al campament base.

TARAPANI - CHOMRONG

Al matí quan el Bibi m'ha vingut a despertar, portant-me el té de rigor, feia un sol magnific. El mar de núvols que cubria ahir a la tarda el cel, ha marxat i queden al descobert les muntanyes, que cada cop es veuen més properes. He esmorçat a fora, contemplant l'Anapurna sud i el Machupuchare. El pà tibetà que m'ofereixen cada matí se'm posa prou bé. Començavem a caminar, i el paisatge canviava conforme baixavem d'alçada. En principi un fort descens, semblava que no ens duia enlloc i de sobte apareixia una botiga, per abastir d'allò que necessitis, per anar fent camí. El bosc ja no és tan tropical, els arbres ara tenen més l'aspecte de pollancres. Des de un turó veig la vall que em de seguir. Es profunda, la travessa el riu i per les parets que ens tanquen, baixen saltants d'aigua, que donen al paissatge una vistositat espectacular. Travesem el riu per un pont penjant, (en trobem molts en aquesta ruta).

Canviem d'inclinació, fins arribar a un poblet que es diu Ghurung. A l'entrada ens trobem amb una nena, que hem demana una ajuda per l'escola del poble. Li he donat algunes rupies, i uns llapissos de colors que duia. Després de fer la parada per prendre el té, vam continuar, resseguint uns caminets suaus que passava pel mig d'uns camps, on els llauraven amb la ajuda dels bous. Uns nens cridaven a les bésties, imitant al seu pare, feia riure. Deixem el poble i ens tornem a endinsar al bosc. Es viu, ens trobem micos, aligues... Tornem a trobar uns graons molt alts i que es feien pesats de pujar. Al cap de 10 minuts de pujar, arribem a Chomrong. És un paratge magnific, espectacular. Des de la lodge, admiro la postal, que m'encisa, em relaxa, tinc una sensació de pau inmensa. A la tarda els núvols baixan fins a mitja muntanya, el fred es deixa sentir. No plou, però per darrera el mar de núvols esta nevant. Em paso estona i estona admirant el paisatge, i no em cansa. La gent del poble va feinejant, tranquila, sense preses, i quan pasen per el meu costat, sempre em dediquen un somrriure i un "Namaste" ( salutació típica del Nepal). Sembla que la panxa se'm comença a posar a lloc. Avui és el primer dia, des de que sóc aqui, que sento gana. He menjat un plat de espaguetis amb formatge, que m'agradat. Després de dutxar-me amb aigua calenta, i fer bugada de la roba, que ja comença a "cantar". El Tenzei m'ha tornat a insistir amb el tema de que necessitava diners. Porta uns quans dies molt pesat. Al final un no contundent es el únic motiu pel qual que m'ha deixat de parlar, per la resta del dia.

En fi ara al capvespre, desde aquesta habitació i després de compartir el sopar amb una parella d'italians, molt macos, m'en vaig a dormir. Si es que em deixen, hi ha una gresca de guies i porters, i una ampolla d'aiguardent.



GHOREPANI - TARAPANI CAMÍ DE TRÀNSIT

Després d'esmorçar, i prendrem el primer "almax", continuem la ruta. Avui arribarem fins a Tarapani, poble bastant gran, que es troba a la meitat de camí fins arribar al campament base de la Anapurna. El camí puja fort per un muntanyí, travessant un bosc humit i tropical, on els arbres es transformen amb estranyes figures degut a les seves lianes que baixen de les seves branques.

Avui el Bibi ( el guia) va esbufegant per tot el camí, em comenta que no es troba gaire bé, no em sorprèn perquè la nit anterior, portava una sobredosi etílica d'una mena d'aiguardent que ells destilen. El ritme el marco jo, i si bufa que es foti, així elimina l'alcohol que li sobra. Al cap d'hora i mitja de caminar hem arribat a Deurali, allà em parat ens em pres un té, i el Bibi s'ha comprat unes galetes. Deia que no havia esmorçat perquè tenia molta son, però jo crec que era el "resacón" que arrossegava.

Reprenem la caminada, ara ja estem en una forta baixada, plena de rocs, i molt fangosa, vigilant de no relliscar ja que  és ple de "merda" dels animals que transiten per aquesta via. Ens creuem continuament amb altres turistes que fan el camí al contrari de nosaltres. Coincideixo amb un senyor francès, que el seu pare era andalús. Li fa il·lusió trobar-se amb algú espanyol per poder practicar la llengua. Són les dotze del migdia quan arribem a Pathanti. Parem a dinar, menjo una sopa de ceba. Bona, bastant acceptable. El poble esta situat entre una gran paret de pedra, molt alta, que a dalt es veuen una família de monos. A l'altre banda hi ha el riu que amb el reflexa del sol té un reflex platejat preciós. 

El corriol que seguim, torna a pujar fort. El bosc ens va mostrant diferents colors, que fa la caminada entretinguda. A les 3 de la tarda arribem a Tarapani. Els núvols han anat baixant i ens tapen la vista del fons. La temperatura es fresca, i comença a regalimar un plugim lleu que ens obliga a refugiar-nos al lodge i posar-nos roba d'abric. M'estiro una estona, tapada dins el sac. M'adormo, son plàcid i reparador. A les 5 de la tarda, surto a fer un volt. Hi ha un mercat on venen guants, barrets, bufandes... tot de llana. Després de regatejar una estona, em faig amb uns guants que m'escalfen les mans. 

Al vespre, al menjador de la lodge ens trobem tots els caminants, al voltant d'una taula llarga esperant cadascú el seu sopar. Els porters i guies estan cantant i dansant, músiques tradicionals del Nepal. Hi ha bon ambient. Aviat m'arribarà el sopar. Avui lleuger després de la mala nit anterior. Crec que dormiré plana. 

GHOREPANI - POON HILL

A les 4:15 de la matinada, truquen a la porta del meu dormitori. El Bibi em diu que em llevi que al cap de poca estona comencem a caminar. Em sento molt adormida, i sobretot el estomac el tinc  regirat. Crec que el "dal bath" que vaig sopar, em va sentar malament. Baixo al menjador i tothom estava a punt de marxa. Anavem a veure la sortida del sol, a Poon Hill, és una muntanyeta que es troba a uns 45 minuts de Ghorepani, i diuen que la sortida del sol es espectacular. Es negra nit, quan comencem a pujar, per un feix d'escales que marquen el camí. Em trobo fatal, el Tenzei que es el portejador i puja al meu darrera, recitant les seves oracions budistes. Sembla una cantarella de gats, que se'm posa dins el cap i encara em mareja més. Mentre notava com els budells em pujaven cap a la boca, i respirar començava a costar, ( estavem arribant als 3000 mts d'alçada) vaig entreveure la silueta de les majestuoses muntanyes que tenia al devant. Va caure un estel fugaç en aquella nit que semblava que no tenia fi.

Després d'uns 3/4 d'hora, arribarem al plà de Poon Hill (3270 mts). Allà ens van servir té calent, la seva escalfor em va refer l'estomac. A la espera de la sortida del sol feia fred, i tots estavem espectants a veure els primers rajos del astre rei. En veure el primer brí de llum, vaig quedar-me amb la boca oberta, de tot l'espectacle que tenia al davant. Era com estar en una balconada, i com l'Anapurna sud, el Machupuchare, i d'altres muntanyes del voltant, les banyava la seva llum, fent-les apareixer a poc a poc i sense pressa, perque gaudissim de la seva presència, tots els que hi erem. Mirant com es despertaven, i ens deien bon dia.

El camí de tornada, ha estat més fàcil. Tot baixada, i amb la escalfor del sol ens el ha fet més amable. Deurien ser les 7 del matí, quan hem esmorçat, té amb pà tibetà i melmelada. Estava compartint taula amb una parella de francesos que avui coincidim en la mateixa direcció. Anirem cap a Tarapani. El camí pujarà un tros al principi, però després toca una super baixada, que ens ajudarà a fer-lo més fàcil. I també va ser una de les etapes més transitades que vaig tenir en tot el "trekking".

2ª ETAPA. DE ULLERI A GHOREPANI

Avui hem sortit a les 7 del matí de Ulleri. Després de llevar-me i contemplar la sortida del sol, el Bibi m'ha dut el té. He esmorzat una mena de pasta tibetana amb melmelada, que estava molt bona i més té. La caminada comença pujant escales de nou. Ens endinssavem per un bosc obac, amb molta vegetació. El camí va seguint un riu, ens anem trobant petits salts d'aigua, i tolls on s'aprecia el fons amb claredat. En aquesta època el bosc es molt bonic, els arbres canvien el to de les seves fulles, i tot es contrast de tons marrons, rogencs i grocs molt càlids. M'he parat una estona a observar-lo, i el Bibi m'ha explicat que a la primavera, aquest prats s'omplen de flors de molts colors.

Al cap d'una estona hem arribat a un poblet, on em parat a prendre un té. Ens han posat unes galetes, i una nena que voltava per allà, se'ns  acostat perquè li en donéssim. Era petita, molt petita i bonica. La seva mare se  l'endut tibant-la per el braç, perqué volia més galetes. 

Seguim caminant i conforme avancem el clima va canviant. Cada vegada es més fresc. Cap a les 13:30 arribem a Ghorepani. Es un poble molt desenvolupat gracies al turisme. Hi han moltes botigues i serveis. A la lodge on ens em instal·lat, estic en una habitació que si els núvols marxen la vista serà fantàstica. M'abrigo i vaig a donar un volt per el poble. Visito un mercat d'artesanies, on tots els mercaders em criden perquè m'acosti i compri. Passo la resta de la tarda llegint i escrivint, al caliu del foc que hi tenen a la cuina. Avui per sopar toca el plat nacional "dal bath", i aniré a dormir d'hora, perquè demà toca matinar molt. Aniré a veure la sortida del sol des de un muntanyí que es diu Poon hill. Diuen que es espectacular, i no m'ho vull perdre.

1ª ETAPA DE BIRETANTI A ULLERI

Estava dormint, quan sento que truquen a la porta. Eren poc més de les 6 del matí. Al l'altre banda, em trobo al Bibi amb una tassa de té per mi, i em convida a veure la sortida del sol. Al anar cap a la balconada, vaig veure l'Anapurna imponent, il·luminada per els primers rajos del dia. Avui es 18 d'octubre, compleixo 32 anys, i el començament no pot ser millor. Després d'esmorçar comencem a fer camí cap a Ulleri. Pugem per un corriol estret, i el que veig m'enlluerna. Creuem tot un seguit de ponts penjats, el camí segueix el riu Pani.

 De sobte el corriol es transforma, amb una escalinata de pedra natural, que ascendint per elles arribes fins al nostre destí final d'avui. El Bibi em comenta que hi han 3560 graons fins a Ulleri.
El matí avança, i el sol es alt. De sobte em sentia marejada. Per moments perdia el món de vista, llavors el guia em va aconsellar que m'assentés, i hem refresqués amb una font que havia al costat. Vaig a arribar a pensar, que no podria continuar, perquè només començar ja no em trobava bé, però després de mullar-me el cap, i prendre un té ben ensucrat,vaig millorar. De fet encara m'estava aclimatant. A les 12 del migdia arribarem a un poble que es diu Chandrakot.

 En una lodje vam dinar, un plat de pasta que hem va anar molt bé, i més té.
Continuem pujant graons, el Bibi bufava a tot drap, i el tenzei, aquest anava al seu rotllo, tot el dia cantava. Em va explicar  que el seu cant era una promesa que havia fet.

Pel camí ens trobarem una parella d'holandesos, i fèiem broma de quantes escales ens quedaven per arribar al final. A les 3 de la tarda vam arribar a Ulleri. Poblet construït a les faldes de la muntanya, les cases tenen diferents colors, es molt alegre visualment.
 Al carrer hi ha molta gent, mengen, cusen, fan feines domestiques...o tan sols observan l'allau de turistes, portejadors, mercaders, que van escales amunt i avall.

M'instal·lo a la lodge, i em dutxo amb aigua fresqueta, que bé després de caminar sota el sol. Prenem un altre té i me'n vaig a fer un volt per el llogarret. M'assento sobre unes pedres, i observo la vall, escoltant el silenci trencat per el brogit de la gent que va de pas. Un mercader em ven una fruita, una tarongina, era bona i refrescant.
Al vespre allà a les 8 me'n vaig anar a dormir, era d'hora però la foscor era tancada. Semblava les 11 de la nit. Vaig llegir una estona, però la llum de la habitació era tènue, i de seguida em vaig cansar. El millor que podia fer era dormir. En tancar el llum, sentia bordar el gossos. Curiosament durant el dia, els veies tirats dormint, i a la nit s'activaven. Es va apoderar de mi la son, que em va fer més curta la nit.

SORTIDA DE KATHMANDÚ CAP A POKHARA I BIRETANTI

Son les 6 del matí, al vestíbul m'esta esperant el senyor de la agencia acompanyat per el guia que em portarà al trekking. Es diu Bibi Tappa, i després de les presentacions oportunes, marxem cap a trobar el bus. A la parada ens trobem amb el portejador, un noi jove que es diu Tinzei. Em va fer gracia un detall, es va provar la meva motxilla per veure si el pes li era còmode. La veritat es que la duia mig buida, tan sols vaig agafar les coses que em farien falta, per tant aniria bastant sobrer. 

Bé el viatge de kathamandú a Pokhara va ser llarg, varem trigar unes 6 hores en arribar a la ciutat on comença la vall dels Anapurnes. A Pokhara vam treure el permís per accedir al parc nacional. Després de tots els tràmits, ens  traslladarem en taxi fins a Biretanti. En aquest llogarret, era el principi del trekking.

 Es un poblet situat a banda i banda d'un camí, envoltat de camps de conreus, situats a la faldilla de la muntanya. Aquesta vall és molt tancada, les muntanyes creixen imponents, deixant entreveure un caminet, que ens indica la direcció que hem de seguir. Mentre travesso el poble, esquivo les gallines, gossos, ànecs, que campen per tot arreu. De sobte sento una mena de crits estranys, i   apareixen tota una corrua de rucs, carregats de mercaderies, que van camí amunt. Aquestes bèsties són el transport que utilitzen, per portar aliments, o altres articles per els diferents pobles que hi ha escampats per la vall. Anaven arrenglerats amb fila índia, però tot i així ocupaven tot l'espai. Uns instants abans, em vaig trobar un grup de canadencs, que acabaven la seva travessa, i després de intercanviar, la vivència que havien tingut, ens van regalar uns bastons, perquè segons ells ajudaven caminar. La veritat es que de seguida els hi varem trobar servei, perquè per empentar els rucs que no arrancaven per seguir caminant ens van anar molt bé. El camí es com un riu de gent, nens que surten de l'escola, senyores carregades amb el que han collit als camps, turistes que començaven o acavaben les seves excursions...

Al cap de 20 minuts de caminar arribarem a la lodge on passaríem la primera nit. Per anar cap a la zona que  hi havien les habitacions, creuaves la casa dels propietaris, i desembocava a un pati interior, envoltat per els dormitoris. Els nens de la casa a la que van veure la càmera es van posar al davant perquè els hi fes una foto, i després han seguit jugant.

 Des de la lodge, observo el mont "Machupuchare", la tarda es molt clara, i té una vista impressionant. A la caiguda del sol, on els colors i les ombres son constanment canviants, ens criden per anar a sopar. Avui descobreixo el plat típic del Nepal, el "Dal bath" ( arròs i llenties). Es un plat on hi posen una sopa de llenties, arròs bullit, acompanyat per verdures cuites, i, a vegades també hi ha carn. No es dolent, i per els nepalís es un plat molt important, perquè es barat, i molt energètic.

 Mentre sopàvem, a mi em van posar coberts, però els meus acompanyants menjaven amb la mà. Després de prendre un té, i fer petar una estona la xerrada, parlant de curiositats, i costums tradicionals que ells tenien, va arribar l'hora d'anar a dormir. A l'endemà ens llevaríem d'hora, per començar la primera etapa. De Biretanti passant per Chandrakot fins acabar a Ulleri. La caminada serà llarga, però el paisatge promet.

Primer viatge en solitari. Nepal.

Quan em vaig decidir a fer viatges d'una forma diferent i fer-los en solitari, el detonant va ser a causa de la meva parella. De fet ell es el "culpable" de que ara pugui estar explicant aquestes històries. El Pere, viatger i aventurer, que travessa països pedalant. Em vaig plantejar com podriem compartir la nostra passió de viatjar, però es clar jo no estava disposada a muntar-me sobre una bici i fer kilometres. Les vacances me les planejo d'una altre forma. Llavors, parlant, parlant, vam descobrir que hi havia una manera de fer-ho, sense que cap dels dos sacrifiqués el seu estil de viatge. Cadascú fariem el nostre itinerari de forma independent, i fariem coincidir el lloc, destí de trobar-nos al final del viatge. Potser sona una mica complicat d'entrada, però es molt facil. L'any 2000 el Pere va preparar travessàr la Xina i creuant el Tibet. A mi em venia molt de gust visitar el Nepal, era un pais que tenia moltes ganes de coneixer feia molt de temps. Varem acordar que ens trobariem a Nepal quan ell acabés la seva travessa, i varem fer concordar les dates, i la veritat es que ens va sortir bé .
El dia abans de marxar, el Pere em va trucar a les 7 del matí, i vam acabar de possar-nos d'acord en la nostra trobada. Li vaig donar l'adreça en la que em trobaria a Kathmandú, i allà sabria com ens localitzariem. Ens varem trobar mitjantçant una nota. Però això ara es purament anécdotic.
De fet estava molt emocionada en aquella primera aventureta que començava per mi. Viatjar a un país que m'apasionava i fer-ho sola. Era la primera vegada marxava sola tant lluny, i no tenia gaire experiència en moure'm per els aeroports. Encara que això s'apren ràpid. el primer vol que conectava Barcelona Paris, vaig arribar per els pèls. Això que vaig anar amb 3 hores per endevant, però el mostrador era plé a vessar. Em van donar seient a 1ª classe, perque no tenien més lloc, i només seure, et donen un gotet de cava. Allò era un "auguri" de que el viatge seria fantastic. Si més no, el primer tram de vol ho va ser. Les segïents escales van ser més mogudes. Volava amb la companyia paquistaní, i mai havia vist maletes tan plenes i pessants, com les que portaven els seus propietaris paquistanesos. A dins duien joies, planxes, mantes....Infinitat de trastos que no se ni com els feien encabir.
Després de hores de vol, esperes en aeroports,( perque per el mateix preu, vaig fer visita aerea guiada per diferents punts del Paquistà). L'últim tram va ser el més espectacular. De Karachi ens dirigiem cap a Kathmandú. De sobte van apareixer les imponents muntanyes del Himalaya. Em va impressionar, tot i veure-les desde el aire, la grandessa que tenen. Va ser preciós. Un cop vaig arribar a Kathmandú, i tenin la meva motxilla en la meva possesió, per sort, vaig viure el primer contacte amb els seus habitants. Tothom et crida, i et diuen que pugis al seu taxi, els nens et volen agafar la motxilla, i d'aquesta manera guanyen algunes rupies. Eren les 5 de la tarda, i el sol es començava a pondre per darrera les muntanyes. El taxi que m'esperava, em va dur fins a la agencia on havia contractat el trekking. Em pensava que allà em trobaria un grup de gent, ja que vaig especificar, que viatjava sola i si hi havia algun grup, que fés la mateixa zona, em podria afegir. Però la meva sorpresa, va ser quan em van dir que anava sola. Deurien ser les 7 de la tarda, quan vaig arribar al hotel del barri del Thamel, em vaig dutxar, i el responsable de la agencia, em va venir a veure per explicar-me els detalls del trekking. Sortia a l'endemà, a les 6 del matí. M'acompanyarien un guia, i un portejador. Ja podeu imaginar-vos la fila que faria, una noia europea, amb dos homes durant 13 dies perduts per les muntanyes. Bé ens varem prendre una cervessa al vestibul del hotel mentre li acavaba de demanar detalls sobre "l'excurssió". Un cop finalitzada tota l'explicació ens varem acomiadar, amb una encaixada de mans, i dient-me amb aquell anglés nepalí, "ens veiem demà a les 6". M'en vaig anar a dormir, i vaig quedar fregida amb un instant. Estava cansada, però alhora emocionada per el que estava a punt de començar. Durant 13 dies travessant la vall dels Anapurnes. I.... va valer la pena.... ja ho veureu.

COM VA COMENÇAR TOT!!!!!!!!!!!!!!!!

Avui començo una petita historia i que cada dia es va fer més gran. Desde la meva infantesa he tingut certa inquietud per descobrir món. La meva mare, després de viure les meves "petites" escapades, ( m'escapava fins al parc, o a la piscina, entre d'altres destins de les rodalies, solsament amb 4 anys) va decidir que m' havia de lligar, al pati de casa, i així hem tindria controlada.
Els anys passaven i jo tenia sempre ganes de sortir. Qualsevol destí em semblava un lloc extraordinari.   Sóc de Manresa, i la sensació d'agafar el bus i anar fins a Sant Joan de Vilatorrada ja era un viatge. Ja us podeu imaginar quan anava amb el tren cap a Barcelona, allò era una aventureta. Estacions de diferents pobles i ciutats que veia passar a través de la finestra. I la meva passió per els tunels, m'encantava travessar-los i qua més llargs millor. Clar que les distàncies quan ets petit, es veuen molt llargues. No us imagineu quan amb 9 anys em van portar a Andorra, quina emoció anar al estranger. Sortir per primera vegada del pais!.

El fet de descobrir pobles i llogarrets que eren nous per mi, sempre em despertava curiositat. Vaig anar creixent i Catalunya s'em va quedar petita. Volia anar més lluny. Sempre dessitjava i sabia que acabaria visitant el nostre planeta. I amb els anys ho he anat aconsseguint. Al principi viatgets per Europa amb grupets d'amics, i després en solitari, penjant-me la motxilla a l'esquena. Ara als meus 42 anys, he estat als 5 continents i de tots m'endut uns records fantastics. De mica en mica aniré relatant els diferents viatges a on a part de fruir, de tot el que m'envolta també he fet coneixences, i he trobat l'amor, el meu company, que al final de cada escapada ens retrobem i acabem plegats tornan cap a casa amb un gran somrriure als llavis.