Primer viatge en solitari. Nepal.

Quan em vaig decidir a fer viatges d'una forma diferent i fer-los en solitari, el detonant va ser a causa de la meva parella. De fet ell es el "culpable" de que ara pugui estar explicant aquestes històries. El Pere, viatger i aventurer, que travessa països pedalant. Em vaig plantejar com podriem compartir la nostra passió de viatjar, però es clar jo no estava disposada a muntar-me sobre una bici i fer kilometres. Les vacances me les planejo d'una altre forma. Llavors, parlant, parlant, vam descobrir que hi havia una manera de fer-ho, sense que cap dels dos sacrifiqués el seu estil de viatge. Cadascú fariem el nostre itinerari de forma independent, i fariem coincidir el lloc, destí de trobar-nos al final del viatge. Potser sona una mica complicat d'entrada, però es molt facil. L'any 2000 el Pere va preparar travessàr la Xina i creuant el Tibet. A mi em venia molt de gust visitar el Nepal, era un pais que tenia moltes ganes de coneixer feia molt de temps. Varem acordar que ens trobariem a Nepal quan ell acabés la seva travessa, i varem fer concordar les dates, i la veritat es que ens va sortir bé .
El dia abans de marxar, el Pere em va trucar a les 7 del matí, i vam acabar de possar-nos d'acord en la nostra trobada. Li vaig donar l'adreça en la que em trobaria a Kathmandú, i allà sabria com ens localitzariem. Ens varem trobar mitjantçant una nota. Però això ara es purament anécdotic.
De fet estava molt emocionada en aquella primera aventureta que començava per mi. Viatjar a un país que m'apasionava i fer-ho sola. Era la primera vegada marxava sola tant lluny, i no tenia gaire experiència en moure'm per els aeroports. Encara que això s'apren ràpid. el primer vol que conectava Barcelona Paris, vaig arribar per els pèls. Això que vaig anar amb 3 hores per endevant, però el mostrador era plé a vessar. Em van donar seient a 1ª classe, perque no tenien més lloc, i només seure, et donen un gotet de cava. Allò era un "auguri" de que el viatge seria fantastic. Si més no, el primer tram de vol ho va ser. Les segïents escales van ser més mogudes. Volava amb la companyia paquistaní, i mai havia vist maletes tan plenes i pessants, com les que portaven els seus propietaris paquistanesos. A dins duien joies, planxes, mantes....Infinitat de trastos que no se ni com els feien encabir.
Després de hores de vol, esperes en aeroports,( perque per el mateix preu, vaig fer visita aerea guiada per diferents punts del Paquistà). L'últim tram va ser el més espectacular. De Karachi ens dirigiem cap a Kathmandú. De sobte van apareixer les imponents muntanyes del Himalaya. Em va impressionar, tot i veure-les desde el aire, la grandessa que tenen. Va ser preciós. Un cop vaig arribar a Kathmandú, i tenin la meva motxilla en la meva possesió, per sort, vaig viure el primer contacte amb els seus habitants. Tothom et crida, i et diuen que pugis al seu taxi, els nens et volen agafar la motxilla, i d'aquesta manera guanyen algunes rupies. Eren les 5 de la tarda, i el sol es començava a pondre per darrera les muntanyes. El taxi que m'esperava, em va dur fins a la agencia on havia contractat el trekking. Em pensava que allà em trobaria un grup de gent, ja que vaig especificar, que viatjava sola i si hi havia algun grup, que fés la mateixa zona, em podria afegir. Però la meva sorpresa, va ser quan em van dir que anava sola. Deurien ser les 7 de la tarda, quan vaig arribar al hotel del barri del Thamel, em vaig dutxar, i el responsable de la agencia, em va venir a veure per explicar-me els detalls del trekking. Sortia a l'endemà, a les 6 del matí. M'acompanyarien un guia, i un portejador. Ja podeu imaginar-vos la fila que faria, una noia europea, amb dos homes durant 13 dies perduts per les muntanyes. Bé ens varem prendre una cervessa al vestibul del hotel mentre li acavaba de demanar detalls sobre "l'excurssió". Un cop finalitzada tota l'explicació ens varem acomiadar, amb una encaixada de mans, i dient-me amb aquell anglés nepalí, "ens veiem demà a les 6". M'en vaig anar a dormir, i vaig quedar fregida amb un instant. Estava cansada, però alhora emocionada per el que estava a punt de començar. Durant 13 dies travessant la vall dels Anapurnes. I.... va valer la pena.... ja ho veureu.