1ª ETAPA DE BIRETANTI A ULLERI

Estava dormint, quan sento que truquen a la porta. Eren poc més de les 6 del matí. Al l'altre banda, em trobo al Bibi amb una tassa de té per mi, i em convida a veure la sortida del sol. Al anar cap a la balconada, vaig veure l'Anapurna imponent, il·luminada per els primers rajos del dia. Avui es 18 d'octubre, compleixo 32 anys, i el començament no pot ser millor. Després d'esmorçar comencem a fer camí cap a Ulleri. Pugem per un corriol estret, i el que veig m'enlluerna. Creuem tot un seguit de ponts penjats, el camí segueix el riu Pani.

 De sobte el corriol es transforma, amb una escalinata de pedra natural, que ascendint per elles arribes fins al nostre destí final d'avui. El Bibi em comenta que hi han 3560 graons fins a Ulleri.
El matí avança, i el sol es alt. De sobte em sentia marejada. Per moments perdia el món de vista, llavors el guia em va aconsellar que m'assentés, i hem refresqués amb una font que havia al costat. Vaig a arribar a pensar, que no podria continuar, perquè només començar ja no em trobava bé, però després de mullar-me el cap, i prendre un té ben ensucrat,vaig millorar. De fet encara m'estava aclimatant. A les 12 del migdia arribarem a un poble que es diu Chandrakot.

 En una lodje vam dinar, un plat de pasta que hem va anar molt bé, i més té.
Continuem pujant graons, el Bibi bufava a tot drap, i el tenzei, aquest anava al seu rotllo, tot el dia cantava. Em va explicar  que el seu cant era una promesa que havia fet.

Pel camí ens trobarem una parella d'holandesos, i fèiem broma de quantes escales ens quedaven per arribar al final. A les 3 de la tarda vam arribar a Ulleri. Poblet construït a les faldes de la muntanya, les cases tenen diferents colors, es molt alegre visualment.
 Al carrer hi ha molta gent, mengen, cusen, fan feines domestiques...o tan sols observan l'allau de turistes, portejadors, mercaders, que van escales amunt i avall.

M'instal·lo a la lodge, i em dutxo amb aigua fresqueta, que bé després de caminar sota el sol. Prenem un altre té i me'n vaig a fer un volt per el llogarret. M'assento sobre unes pedres, i observo la vall, escoltant el silenci trencat per el brogit de la gent que va de pas. Un mercader em ven una fruita, una tarongina, era bona i refrescant.
Al vespre allà a les 8 me'n vaig anar a dormir, era d'hora però la foscor era tancada. Semblava les 11 de la nit. Vaig llegir una estona, però la llum de la habitació era tènue, i de seguida em vaig cansar. El millor que podia fer era dormir. En tancar el llum, sentia bordar el gossos. Curiosament durant el dia, els veies tirats dormint, i a la nit s'activaven. Es va apoderar de mi la son, que em va fer més curta la nit.

SORTIDA DE KATHMANDÚ CAP A POKHARA I BIRETANTI

Son les 6 del matí, al vestíbul m'esta esperant el senyor de la agencia acompanyat per el guia que em portarà al trekking. Es diu Bibi Tappa, i després de les presentacions oportunes, marxem cap a trobar el bus. A la parada ens trobem amb el portejador, un noi jove que es diu Tinzei. Em va fer gracia un detall, es va provar la meva motxilla per veure si el pes li era còmode. La veritat es que la duia mig buida, tan sols vaig agafar les coses que em farien falta, per tant aniria bastant sobrer. 

Bé el viatge de kathamandú a Pokhara va ser llarg, varem trigar unes 6 hores en arribar a la ciutat on comença la vall dels Anapurnes. A Pokhara vam treure el permís per accedir al parc nacional. Després de tots els tràmits, ens  traslladarem en taxi fins a Biretanti. En aquest llogarret, era el principi del trekking.

 Es un poblet situat a banda i banda d'un camí, envoltat de camps de conreus, situats a la faldilla de la muntanya. Aquesta vall és molt tancada, les muntanyes creixen imponents, deixant entreveure un caminet, que ens indica la direcció que hem de seguir. Mentre travesso el poble, esquivo les gallines, gossos, ànecs, que campen per tot arreu. De sobte sento una mena de crits estranys, i   apareixen tota una corrua de rucs, carregats de mercaderies, que van camí amunt. Aquestes bèsties són el transport que utilitzen, per portar aliments, o altres articles per els diferents pobles que hi ha escampats per la vall. Anaven arrenglerats amb fila índia, però tot i així ocupaven tot l'espai. Uns instants abans, em vaig trobar un grup de canadencs, que acabaven la seva travessa, i després de intercanviar, la vivència que havien tingut, ens van regalar uns bastons, perquè segons ells ajudaven caminar. La veritat es que de seguida els hi varem trobar servei, perquè per empentar els rucs que no arrancaven per seguir caminant ens van anar molt bé. El camí es com un riu de gent, nens que surten de l'escola, senyores carregades amb el que han collit als camps, turistes que començaven o acavaben les seves excursions...

Al cap de 20 minuts de caminar arribarem a la lodge on passaríem la primera nit. Per anar cap a la zona que  hi havien les habitacions, creuaves la casa dels propietaris, i desembocava a un pati interior, envoltat per els dormitoris. Els nens de la casa a la que van veure la càmera es van posar al davant perquè els hi fes una foto, i després han seguit jugant.

 Des de la lodge, observo el mont "Machupuchare", la tarda es molt clara, i té una vista impressionant. A la caiguda del sol, on els colors i les ombres son constanment canviants, ens criden per anar a sopar. Avui descobreixo el plat típic del Nepal, el "Dal bath" ( arròs i llenties). Es un plat on hi posen una sopa de llenties, arròs bullit, acompanyat per verdures cuites, i, a vegades també hi ha carn. No es dolent, i per els nepalís es un plat molt important, perquè es barat, i molt energètic.

 Mentre sopàvem, a mi em van posar coberts, però els meus acompanyants menjaven amb la mà. Després de prendre un té, i fer petar una estona la xerrada, parlant de curiositats, i costums tradicionals que ells tenien, va arribar l'hora d'anar a dormir. A l'endemà ens llevaríem d'hora, per començar la primera etapa. De Biretanti passant per Chandrakot fins acabar a Ulleri. La caminada serà llarga, però el paisatge promet.

CONTE TRADICIONAL DEL TIBET: EL GRAN ARBRE.

El gran arbre


No he conegut mai un esperit tan viatger com el de la Tanzin. Renoi de noia, és com una baldufa. No para quieta.
La Tanzin es passa la vida de poble en poble. Avui és aquí, demà allà. I així cada dia del mes i cada mes de l'any.
Els habitants d'aquestes terres ja estan acostumats a veure la seva silueta retallada en la distància. Amunt i avall. Sempre vestida amb un "pulu" de cotó, que és la túnica que solen portar les dones del Tibet, el país més alt del món.
Segurament us deveu demanar per què la Tanzin no para de voltar, oi? Ella diu que tothom té una funció  en aquesta vida i que la seva és la d'anar de poble en poble ajudant  la gent. És veritat, perquè no es cansa mai de donar consells i d'oferir remeis a tothom qui li demana.
La Tanzin somriu i es torna vermella quan li pregunten com és possible que, malgrat ser una noia tan jove, sigui tan sàvia. I ella sempre respon que aquest és el seu secret. Un secret que va descobrir el dia que es va enfilar a: El gran arbre
Un dia, la Tanzin avançava camp a través sota el cel blau. S'havia passat tot el dia caminant sense descans, quan de lluny va veure un arbre solitari plantat al bell mig de l'altiplà.
"Aquest arbre serà un bon lloc per passar-hi la nit", va pensar la Tanzin quan el va veure. I se n'hi va anar.
L'arbre era un roure magnífic. Alt com un sant Pau, tenia un tronc tan gruixut que per envoltar-lo calien més de deu braços. I amb aquelles branques llarguíssimes que li creixien per tots costats, el roure semblava un para-sol gegant clavat al mig del paisatge.
 "Em faré un llit amb quatre branques i dormiré d'allò més bé", es va dir la Tanzin convençuda que no la molestaria ningú.
Dit i fet. La Tanzin es va enfilar a dalt de l'arbre. Es va arrupir sobre una de les branques més altes es va tapar amb una manta de fulles i es va posar a dormir.
La pobre Tanzin anava tan cansada que de seguida es va quedar adormida com un tronc.
Però vet aquí que aquella nit, els animals havien convocat una assemblea al peu del gran arbre.
S'hi van presentar tots els animals de les comarques veïnes: ovelles, cabres, ases, llops, guineus i micos. I també oques, faisans, ànecs, cavalls i camells.
El tigre, que era l'animal més temible de tots, feia de moderador. I els més xerraires i llenguallargs van ser, com era habitual, el cérvol de les banyes grosses, l'ós pilós i la serp miop.

En la foscor de la nit, els ulls de tots els animals brillaven com estels al firmament.
Parlaven de les seves coses i com que discutien sovint i enraonaven tots alhora, el tigre no tenia altre remei que fer quatre crits, si volia posar una mica d'ordre entre tanta cridòria.
I, és clar, amb tot el xivarri que feien, la Tanzin es va despertar.
La noia va treure a poc a poc el cap de darrere d'una branca. I la cara se li va il·luminar quan va descobrir tots aquells animals reunits a sota seu.
Espantada per si els animals la descobrien, la Tanzin va decidir fer muts i a la gàbia i dreçar les orelles per esbrinar què deien.
- Els homes són uns babaus -va sentir que deia el tigre.
- No ens entenen -va afegir l'ós pilós.
- No saben escoltar - va dir el cérvol de les banyes grosses.
- Si ens fessin cas, els homes viurien molt millor -va sentenciar la serp miop.

Com que la Tanzin va pensar que tenien  raó, va decidir prendre bona nota de tot allò que els animals anaven dient durant tota la nit.
I ara ja sabeu quin és el secret més ben guardat de la Tanzin. Perquè des d'aquell dia, tot allò que la Tanzin aprèn escoltant als animals, ho fa servir després per ajudar els homes i les dones que li demanen un consell o un remei que posi fi als seus maldecaps.
N'hi ha que li pregunten on han de foradar el terra per trobar un pou d'aigua. I n'hi ha que li pregunten si coneix algun ungüent contra la caspa. O si el temps portarà una bona collita. O què han de menjar per curar-se el mal de panxa.
I la Tanzin sempre l'encerta. Sempre troba la millor resposta, excepte quan li pregunten quin és el seu secret.

DOLÇOS POSTRES!

Després de la lectura, si us ha agafat set, us proposo un refrescant postre.

Sorbet de llimona amb cava

Ingredients:

- 1 tarrina de sorbet de llimona.

- 1 ampolla de cava.

Preparació:

Treurem el sorbet de llimona una estona abans de preparar-lo fora del congelador. El possarem en un recipient per poder-lo batre junt amb el cava. Li passarem la batedora, durant uns 3 minuts, fins que quedi una crema fina. I ja el podrem servir.

Suggerència:

Una companya em va donar una bona idea, per millorar aquest postre. Li afegim el suc de 3 llimes, i unes fulles de menta. Li dóna un toc molt refrescant.

BON PROFIT!!!!!!!!!!!!!

Primer viatge en solitari. Nepal.

Quan em vaig decidir a fer viatges d'una forma diferent i fer-los en solitari, el detonant va ser a causa de la meva parella. De fet ell es el "culpable" de que ara pugui estar explicant aquestes històries. El Pere, viatger i aventurer, que travessa països pedalant. Em vaig plantejar com podriem compartir la nostra passió de viatjar, però es clar jo no estava disposada a muntar-me sobre una bici i fer kilometres. Les vacances me les planejo d'una altre forma. Llavors, parlant, parlant, vam descobrir que hi havia una manera de fer-ho, sense que cap dels dos sacrifiqués el seu estil de viatge. Cadascú fariem el nostre itinerari de forma independent, i fariem coincidir el lloc, destí de trobar-nos al final del viatge. Potser sona una mica complicat d'entrada, però es molt facil. L'any 2000 el Pere va preparar travessàr la Xina i creuant el Tibet. A mi em venia molt de gust visitar el Nepal, era un pais que tenia moltes ganes de coneixer feia molt de temps. Varem acordar que ens trobariem a Nepal quan ell acabés la seva travessa, i varem fer concordar les dates, i la veritat es que ens va sortir bé .
El dia abans de marxar, el Pere em va trucar a les 7 del matí, i vam acabar de possar-nos d'acord en la nostra trobada. Li vaig donar l'adreça en la que em trobaria a Kathmandú, i allà sabria com ens localitzariem. Ens varem trobar mitjantçant una nota. Però això ara es purament anécdotic.
De fet estava molt emocionada en aquella primera aventureta que començava per mi. Viatjar a un país que m'apasionava i fer-ho sola. Era la primera vegada marxava sola tant lluny, i no tenia gaire experiència en moure'm per els aeroports. Encara que això s'apren ràpid. el primer vol que conectava Barcelona Paris, vaig arribar per els pèls. Això que vaig anar amb 3 hores per endevant, però el mostrador era plé a vessar. Em van donar seient a 1ª classe, perque no tenien més lloc, i només seure, et donen un gotet de cava. Allò era un "auguri" de que el viatge seria fantastic. Si més no, el primer tram de vol ho va ser. Les segïents escales van ser més mogudes. Volava amb la companyia paquistaní, i mai havia vist maletes tan plenes i pessants, com les que portaven els seus propietaris paquistanesos. A dins duien joies, planxes, mantes....Infinitat de trastos que no se ni com els feien encabir.
Després de hores de vol, esperes en aeroports,( perque per el mateix preu, vaig fer visita aerea guiada per diferents punts del Paquistà). L'últim tram va ser el més espectacular. De Karachi ens dirigiem cap a Kathmandú. De sobte van apareixer les imponents muntanyes del Himalaya. Em va impressionar, tot i veure-les desde el aire, la grandessa que tenen. Va ser preciós. Un cop vaig arribar a Kathmandú, i tenin la meva motxilla en la meva possesió, per sort, vaig viure el primer contacte amb els seus habitants. Tothom et crida, i et diuen que pugis al seu taxi, els nens et volen agafar la motxilla, i d'aquesta manera guanyen algunes rupies. Eren les 5 de la tarda, i el sol es començava a pondre per darrera les muntanyes. El taxi que m'esperava, em va dur fins a la agencia on havia contractat el trekking. Em pensava que allà em trobaria un grup de gent, ja que vaig especificar, que viatjava sola i si hi havia algun grup, que fés la mateixa zona, em podria afegir. Però la meva sorpresa, va ser quan em van dir que anava sola. Deurien ser les 7 de la tarda, quan vaig arribar al hotel del barri del Thamel, em vaig dutxar, i el responsable de la agencia, em va venir a veure per explicar-me els detalls del trekking. Sortia a l'endemà, a les 6 del matí. M'acompanyarien un guia, i un portejador. Ja podeu imaginar-vos la fila que faria, una noia europea, amb dos homes durant 13 dies perduts per les muntanyes. Bé ens varem prendre una cervessa al vestibul del hotel mentre li acavaba de demanar detalls sobre "l'excurssió". Un cop finalitzada tota l'explicació ens varem acomiadar, amb una encaixada de mans, i dient-me amb aquell anglés nepalí, "ens veiem demà a les 6". M'en vaig anar a dormir, i vaig quedar fregida amb un instant. Estava cansada, però alhora emocionada per el que estava a punt de començar. Durant 13 dies travessant la vall dels Anapurnes. I.... va valer la pena.... ja ho veureu.

CONTES POPULARS CATALANS. " EL PATUFET"

Dins d'aquest apartat de contes populars podreu llegir el conte del patufet. Es un dels contes que més m'explicaven en la meva infància.
Qui no recorda "patim, patam, patum, homes i dones...."

EL PATUFET



ve’t aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:

”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”
“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s’ha acabat.

---

DOLÇOS POSTRES!

Aquesta recepta que us proposso, és la que més m'agradava de petita. Quan la meva mare en feia, no menjava rés més que.....

ARRÒS AMB LLET

Ingredients:

- 200 grs d'arròs.

- 1 litre de llet.

- la pell d'una llimona.

- 2 branques de canyella.

- 6 o 8 cullerades de sucre.

- canyella en pols.

Preparació:

Posem la llet a bullir, tirem la pell de la llimona, i la branca de canyella. Quan comenci a bullir, hi afegim l'arròs. Passats 20 minuts que l'arròs sigui cuit, el retirem del foc, i  l'ensucrem al gust. Es pot retirar la pell de la llimona i la branca de canyella.

El posarem en platets de postre, i espolsarem per sobre canyella.

BON PROFIT!!!!!!!!!!!!!!!!

COM VA COMENÇAR TOT!!!!!!!!!!!!!!!!

Avui començo una petita historia i que cada dia es va fer més gran. Desde la meva infantesa he tingut certa inquietud per descobrir món. La meva mare, després de viure les meves "petites" escapades, ( m'escapava fins al parc, o a la piscina, entre d'altres destins de les rodalies, solsament amb 4 anys) va decidir que m' havia de lligar, al pati de casa, i així hem tindria controlada.
Els anys passaven i jo tenia sempre ganes de sortir. Qualsevol destí em semblava un lloc extraordinari.   Sóc de Manresa, i la sensació d'agafar el bus i anar fins a Sant Joan de Vilatorrada ja era un viatge. Ja us podeu imaginar quan anava amb el tren cap a Barcelona, allò era una aventureta. Estacions de diferents pobles i ciutats que veia passar a través de la finestra. I la meva passió per els tunels, m'encantava travessar-los i qua més llargs millor. Clar que les distàncies quan ets petit, es veuen molt llargues. No us imagineu quan amb 9 anys em van portar a Andorra, quina emoció anar al estranger. Sortir per primera vegada del pais!.

El fet de descobrir pobles i llogarrets que eren nous per mi, sempre em despertava curiositat. Vaig anar creixent i Catalunya s'em va quedar petita. Volia anar més lluny. Sempre dessitjava i sabia que acabaria visitant el nostre planeta. I amb els anys ho he anat aconsseguint. Al principi viatgets per Europa amb grupets d'amics, i després en solitari, penjant-me la motxilla a l'esquena. Ara als meus 42 anys, he estat als 5 continents i de tots m'endut uns records fantastics. De mica en mica aniré relatant els diferents viatges a on a part de fruir, de tot el que m'envolta també he fet coneixences, i he trobat l'amor, el meu company, que al final de cada escapada ens retrobem i acabem plegats tornan cap a casa amb un gran somrriure als llavis.