CONTE TRADICIONAL DEL TIBET: EL GRAN ARBRE.

El gran arbre


No he conegut mai un esperit tan viatger com el de la Tanzin. Renoi de noia, és com una baldufa. No para quieta.
La Tanzin es passa la vida de poble en poble. Avui és aquí, demà allà. I així cada dia del mes i cada mes de l'any.
Els habitants d'aquestes terres ja estan acostumats a veure la seva silueta retallada en la distància. Amunt i avall. Sempre vestida amb un "pulu" de cotó, que és la túnica que solen portar les dones del Tibet, el país més alt del món.
Segurament us deveu demanar per què la Tanzin no para de voltar, oi? Ella diu que tothom té una funció  en aquesta vida i que la seva és la d'anar de poble en poble ajudant  la gent. És veritat, perquè no es cansa mai de donar consells i d'oferir remeis a tothom qui li demana.
La Tanzin somriu i es torna vermella quan li pregunten com és possible que, malgrat ser una noia tan jove, sigui tan sàvia. I ella sempre respon que aquest és el seu secret. Un secret que va descobrir el dia que es va enfilar a: El gran arbre
Un dia, la Tanzin avançava camp a través sota el cel blau. S'havia passat tot el dia caminant sense descans, quan de lluny va veure un arbre solitari plantat al bell mig de l'altiplà.
"Aquest arbre serà un bon lloc per passar-hi la nit", va pensar la Tanzin quan el va veure. I se n'hi va anar.
L'arbre era un roure magnífic. Alt com un sant Pau, tenia un tronc tan gruixut que per envoltar-lo calien més de deu braços. I amb aquelles branques llarguíssimes que li creixien per tots costats, el roure semblava un para-sol gegant clavat al mig del paisatge.
 "Em faré un llit amb quatre branques i dormiré d'allò més bé", es va dir la Tanzin convençuda que no la molestaria ningú.
Dit i fet. La Tanzin es va enfilar a dalt de l'arbre. Es va arrupir sobre una de les branques més altes es va tapar amb una manta de fulles i es va posar a dormir.
La pobre Tanzin anava tan cansada que de seguida es va quedar adormida com un tronc.
Però vet aquí que aquella nit, els animals havien convocat una assemblea al peu del gran arbre.
S'hi van presentar tots els animals de les comarques veïnes: ovelles, cabres, ases, llops, guineus i micos. I també oques, faisans, ànecs, cavalls i camells.
El tigre, que era l'animal més temible de tots, feia de moderador. I els més xerraires i llenguallargs van ser, com era habitual, el cérvol de les banyes grosses, l'ós pilós i la serp miop.

En la foscor de la nit, els ulls de tots els animals brillaven com estels al firmament.
Parlaven de les seves coses i com que discutien sovint i enraonaven tots alhora, el tigre no tenia altre remei que fer quatre crits, si volia posar una mica d'ordre entre tanta cridòria.
I, és clar, amb tot el xivarri que feien, la Tanzin es va despertar.
La noia va treure a poc a poc el cap de darrere d'una branca. I la cara se li va il·luminar quan va descobrir tots aquells animals reunits a sota seu.
Espantada per si els animals la descobrien, la Tanzin va decidir fer muts i a la gàbia i dreçar les orelles per esbrinar què deien.
- Els homes són uns babaus -va sentir que deia el tigre.
- No ens entenen -va afegir l'ós pilós.
- No saben escoltar - va dir el cérvol de les banyes grosses.
- Si ens fessin cas, els homes viurien molt millor -va sentenciar la serp miop.

Com que la Tanzin va pensar que tenien  raó, va decidir prendre bona nota de tot allò que els animals anaven dient durant tota la nit.
I ara ja sabeu quin és el secret més ben guardat de la Tanzin. Perquè des d'aquell dia, tot allò que la Tanzin aprèn escoltant als animals, ho fa servir després per ajudar els homes i les dones que li demanen un consell o un remei que posi fi als seus maldecaps.
N'hi ha que li pregunten on han de foradar el terra per trobar un pou d'aigua. I n'hi ha que li pregunten si coneix algun ungüent contra la caspa. O si el temps portarà una bona collita. O què han de menjar per curar-se el mal de panxa.
I la Tanzin sempre l'encerta. Sempre troba la millor resposta, excepte quan li pregunten quin és el seu secret.