Son les 6 del matí, al vestíbul m'esta esperant el senyor de la agencia acompanyat per el guia que em portarà al trekking. Es diu Bibi Tappa, i després de les presentacions oportunes, marxem cap a trobar el bus. A la parada ens trobem amb el portejador, un noi jove que es diu Tinzei. Em va fer gracia un detall, es va provar la meva motxilla per veure si el pes li era còmode. La veritat es que la duia mig buida, tan sols vaig agafar les coses que em farien falta, per tant aniria bastant sobrer.
Bé el viatge de kathamandú a Pokhara va ser llarg, varem trigar unes 6 hores en arribar a la ciutat on comença la vall dels Anapurnes. A Pokhara vam treure el permís per accedir al parc nacional. Després de tots els tràmits, ens traslladarem en taxi fins a Biretanti. En aquest llogarret, era el principi del trekking.
Es un poblet situat a banda i banda d'un camí, envoltat de camps de conreus, situats a la faldilla de la muntanya. Aquesta vall és molt tancada, les muntanyes creixen imponents, deixant entreveure un caminet, que ens indica la direcció que hem de seguir. Mentre travesso el poble, esquivo les gallines, gossos, ànecs, que campen per tot arreu. De sobte sento una mena de crits estranys, i apareixen tota una corrua de rucs, carregats de mercaderies, que van camí amunt. Aquestes bèsties són el transport que utilitzen, per portar aliments, o altres articles per els diferents pobles que hi ha escampats per la vall. Anaven arrenglerats amb fila índia, però tot i així ocupaven tot l'espai. Uns instants abans, em vaig trobar un grup de canadencs, que acabaven la seva travessa, i després de intercanviar, la vivència que havien tingut, ens van regalar uns bastons, perquè segons ells ajudaven caminar. La veritat es que de seguida els hi varem trobar servei, perquè per empentar els rucs que no arrancaven per seguir caminant ens van anar molt bé. El camí es com un riu de gent, nens que surten de l'escola, senyores carregades amb el que han collit als camps, turistes que començaven o acavaben les seves excursions...
Es un poblet situat a banda i banda d'un camí, envoltat de camps de conreus, situats a la faldilla de la muntanya. Aquesta vall és molt tancada, les muntanyes creixen imponents, deixant entreveure un caminet, que ens indica la direcció que hem de seguir. Mentre travesso el poble, esquivo les gallines, gossos, ànecs, que campen per tot arreu. De sobte sento una mena de crits estranys, i apareixen tota una corrua de rucs, carregats de mercaderies, que van camí amunt. Aquestes bèsties són el transport que utilitzen, per portar aliments, o altres articles per els diferents pobles que hi ha escampats per la vall. Anaven arrenglerats amb fila índia, però tot i així ocupaven tot l'espai. Uns instants abans, em vaig trobar un grup de canadencs, que acabaven la seva travessa, i després de intercanviar, la vivència que havien tingut, ens van regalar uns bastons, perquè segons ells ajudaven caminar. La veritat es que de seguida els hi varem trobar servei, perquè per empentar els rucs que no arrancaven per seguir caminant ens van anar molt bé. El camí es com un riu de gent, nens que surten de l'escola, senyores carregades amb el que han collit als camps, turistes que començaven o acavaben les seves excursions...
Al cap de 20 minuts de caminar arribarem a la lodge on passaríem la primera nit. Per anar cap a la zona que hi havien les habitacions, creuaves la casa dels propietaris, i desembocava a un pati interior, envoltat per els dormitoris. Els nens de la casa a la que van veure la càmera es van posar al davant perquè els hi fes una foto, i després han seguit jugant.
Des de la lodge, observo el mont "Machupuchare", la tarda es molt clara, i té una vista impressionant. A la caiguda del sol, on els colors i les ombres son constanment canviants, ens criden per anar a sopar. Avui descobreixo el plat típic del Nepal, el "Dal bath" ( arròs i llenties). Es un plat on hi posen una sopa de llenties, arròs bullit, acompanyat per verdures cuites, i, a vegades també hi ha carn. No es dolent, i per els nepalís es un plat molt important, perquè es barat, i molt energètic.
Mentre sopàvem, a mi em van posar coberts, però els meus acompanyants menjaven amb la mà. Després de prendre un té, i fer petar una estona la xerrada, parlant de curiositats, i costums tradicionals que ells tenien, va arribar l'hora d'anar a dormir. A l'endemà ens llevaríem d'hora, per començar la primera etapa. De Biretanti passant per Chandrakot fins acabar a Ulleri. La caminada serà llarga, però el paisatge promet.
Des de la lodge, observo el mont "Machupuchare", la tarda es molt clara, i té una vista impressionant. A la caiguda del sol, on els colors i les ombres son constanment canviants, ens criden per anar a sopar. Avui descobreixo el plat típic del Nepal, el "Dal bath" ( arròs i llenties). Es un plat on hi posen una sopa de llenties, arròs bullit, acompanyat per verdures cuites, i, a vegades també hi ha carn. No es dolent, i per els nepalís es un plat molt important, perquè es barat, i molt energètic.
Mentre sopàvem, a mi em van posar coberts, però els meus acompanyants menjaven amb la mà. Després de prendre un té, i fer petar una estona la xerrada, parlant de curiositats, i costums tradicionals que ells tenien, va arribar l'hora d'anar a dormir. A l'endemà ens llevaríem d'hora, per començar la primera etapa. De Biretanti passant per Chandrakot fins acabar a Ulleri. La caminada serà llarga, però el paisatge promet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada