ARRIBEM A TOLKA. ACOMIADAR-SE

Després de la experiència de la nit anterior, on després de xerrar al aire lliure tot prenent un té fantàstic, vaig caure el llit rodona. Al cap d'una estona vaig sentir com una mena de rosec, però no vaig gosar obrir el llum, no fos cas que em desvetllés. Al matí després d'esmorçar, vam sortir fent camí cap a Tolka. Última etapa del trekking. Els senders que vam seguir eren fàcils. Ja estavem a poca alçada i el sol apretava de valent. Caminavem per la vora d'un riu i ens dirigiem cap a un punt que es deia New Bridge, i el detall es que es deia així, perque havien fet el pont de nou, ja que amb els monsons el riu se'l havia endut. Travessem el pont nou tot fet de troncs, tot es movia quan passaves per sobre. El camí era molt verd i molt entretingut. Veiem diferents lodges molt luxoses segons ens acostavem a el nostre destí final. El Bibi suposso que com que era la ultima nit, volia impresionar-me i va demanar lloc en una d'elles, però era molt cara segons deia. Li vaig respondre que no es preocupés, que anesim a un lloc correcte, o que segur que estariem igual de bé. Al arribar a la lodge de Tolka, un poblet més poblat, després d'acomodar-nos en les habitacions, vam sortir a un pati interior que s'estava molt tranquil.

Amb vistes a les muntanyes ara ja llunyanes. Els vaig convidar a prendre cervessa, la vam compartir entre els tres i vam parlar de nosaltres. El Temji va dir que a l'endemà marxaria d'hora cap a Kathmandú, resposabilitats de familia. A la nit vam sopar el plat titpic nepalí, "Dal-Bath". Com que encara eren setmana de festes, uns nens del poble, van venir amb una radio i ens van fer balls, i al final em van convidar a ballar amb ells. Va ser molt divertit, després de donar-los propina per el seu espectacle que per cert va estar molt bé, van marxar, seguint la festa cap a altres cases. Aquella era la darrera nit que passavem junts.  Després de 13 dies, de fer camí, i de viure moments divertits  i no tant divertits, arribavem al final. Ens varem passar les adreces, per no perdre el contacte, bé més aviat perque els envies unes fotos, i a poder ser quelcom de diners. Al endemà de seguida arribariem a Pokhara, i un cop allà ens separavem. El temji cap a Kathmandú, el Bibi no tenia clar si es quedaria un dia o marxaria, i jo em passaria un parell de dies passejant per Pokhara i els seus voltants. El plà era de trobar-nos aqui amb el Pere, el meu company i amor, que després de travessar el Tibet, volaba cap a Nepal. Però això es un altre història.

ELS CUATRE DRACS

a molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí. Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava. Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills". Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps. - Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap. - Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade. Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs. - Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos! - Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida! L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia. - Ah, d'acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà. - Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit. Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea. - El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents. Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja. - Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia. L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs. - Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més. Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar. I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

HIMALAYA, SINUWA, HOT SPRINGS

La nit va transcorre sense precedents, en arribar al poble de Himalaya, em vaig anar recuperant del mal de cap. Respirava millor i el dolor anava desapareixent. Com cada dia a les 7 del matí, varem fer camí en direcció a Sinuwa, ón ens aturariem a dinar. I el destí final del dia d'avui, seria a Hot Springs. Un altre dels pobles que es troben en aquesta ruta, i que hi han fonts termals. El Bibi em diu que quan arribem anirem fer un banyet, el les aigues càlides de Tatopani Mule ( en nepalès).

El camí torna a canviar d'aspecte. Deixem l'arideç dels matolls, i ens retrobem amb el bosc tropical, i la calor húmida que ens fa treure la roba d'abric. A les 12 arribem a Sinuwa, a la lodge on anem a dinar, fan unes pizzes molt bones, i la gent que la regenta son molt amables.

Després d'aquell bon dinar, continuem fins a Jinhu, el poble on farem nit. Al cap de 3 hores de camí, seguint els corriols que ens indica la direcció del nostre destí, i creuant-nos amb turistes, mules de transport, i un grup de cabres, que les haviem d'empenyer per evitar caure pel barranc que teniem a la esquerra, arribem a Jinhu.

Després de instal·lar-nos en les habitacions, prendre'ns un té, agafem la tovallola i cap a Hot Springs. Són uns vint minuts de camí, i  veig una banyereta, on hi havien uns nens jugant a dins.

En submergir-me dins del aigua calenta, quin gust després de la caminada, on el sol havia escalfat de valent, era molt agradabe i relaxant. Vaig començar a jugar amb els nens, que es tiraven aigua freda del riu que passava pel costat ( riu Khola ).

Es van afegir al bany, el porter i un pastor que hi havia a la vora. Cap al fons d'on es trobava la banyereta, sortien unes manegues de la roca, d'on brollava aigua calenta, i es feien sevir com a dutxes. Em vaig dutxar, i vam retornar cap a la lodge.

Aquell dia celebraven el dia dels esperits, i cap al vespre encenien espelmes al voltant dels balcons, i finestres i posaven incens, per espantar els mals esperits. Vaig sopar un plat de "momos". Són uns farcellets de pasta cuita, farcits de verduretes fregidetes amb una salsa una mica picant, però era molt bó.

La conversa al balcó plé d'espelmes, i amb aquella olor del incens, tot degustant un té va ser la cirereta que va arrodonir el dia.

El trekking ja s'acabava, quedava un dia més fins a Tolka, i a l'endemà ja arribavem a Pokhara, on ens separariem els tres companys que durant 13 dies, vam compartir moments  bons i alguns no tant. Però el resultat final va ser satisfactori.

Però això ja ho explicaré més endevant.



ESTADA AL CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA

L'endemà al matí, deurien ser les 6 aproximadament, quan el Bibi em va fer llevar perquè veiés la sortida del sol. Començava a clarejar, havia passat bona nit. Al principi de trencar el son, tenia un lleuger mal de cap. Però vaig passar una nit tranquila. Al sortir al exterior de la meva habitació, els primers ratjos de sol il·luminaven les crestes de le muntanyes. El dia es despertava destapat, i la vista era una passada. Encerclada per aquelles muntanyes, altes com gegants, valia la pena passar el fred que encara feia a aquelles hores, per poder veure l'espectacle.

Les primeres passes, no vaig ser conscient, però quant intentava caminar al ritme del Bibi, i parlar, notava que em costava molt respirar. L'ofeg era important, i li deia al meu guia que no corres tant, que no el podia seguir. Ell reia i em deia que l'alçada em feia efecte. Quan vaig anar a esmorçar, no m'entrava cap aliment. No tenia ganes de menjar i tampoc de moure'm, em començava a trobar malament de veritat.

Vaig intentar menjar-me uns cereals, però no em baixava res. Em vaig prendre un té ben ensucrat, i em vaig prendre una pastilla per el mal de cap, ja que es feia notar de manera important. Vaig possar-me a llegir una estona, i a mig matí els francesos i el guia em van dir si volia anar a caminar una mica. Em vaig animar, i vam seguir un corriol que ens acostava a la vista de les muntanyes que ens envoltaven. Cada vegada que feia una passa, em trobava fatal, no podia respirar bé i el cap m'apretava més. Em notava inflada, les mans, la cara. Anavem seguint, i cada cop la pujada se'm feia més feixuga. Segons el guia, vorejavem els 4800mts d'alçada. Aqui ja em vaig plantar, era incapaç de seguir, el cap m'esclatava, i vaig decidir que havia de marxar. El Bibi em va dir que em posés trànquila, i que aniriem baixant a poc a poc, perquè m'anès recuperant.

En arribar a la lodge, em vaig prendre un altre té. Vaig recollir les coses de la habitació i vam començar a desfer el camí, en direcció a Himalaya, el proper poble on fariem parada, i m'acabaria de recuperar d'aquell estat tan incòmode en el que estava.

EL BANQUET IMAGINARI

Hi havia una vegada un nen amb els pares més rics de la ciutat. Es deia Hassan i tenia tots els jocs que us pugueu imaginar i més. El mateix palau on vivia era com un museu de la joguina, fet de mil i una joguines diferents! Però el Hassan tenia un problema molt gros, un problema que no es podia resoldre ni amb tot l'or del món: estava tan sol a casa que s'avorria més que una ostra. Mai no tenia ningú amb qui jugar i ja estava cansat de guanyar-se sempre a ell mateix. Fins que un dia van trucar a la porta.
- Qui devia ser? No podien ser els pares: estaven treballant i, a més, tenien claus de casa.

El Hassan va obrir la porta i es va trobar un nen amb poca roba i molta gana.
-Hola, em dic Shacabac i fa dies que tinc l'estómac a zero.
-Doncs has tingut sort, perquè estava a punt de dinar. Entra, entra, que ens ho passarem molt bé! -va exclamar el Hassan, que estava eufòric de poder parlar amb algú.

Se li acabava d'acudir una idea: jugarien al joc de "El banquet imaginari"
El Hassan i el Shacabac van seure còmodament a la taula del menjador. I mentre a un ja li venia salivera només de pensar en el banquet, l'altre es fregava les mans de pensar en la gran tarda que se li presentava.
-Endavant el primer plat! -va ordenar el Hassan.

El Shacabac esperava, pacient. Però la gana rugia en veure que el primer plat no apareixia per enlloc.
-Que no menges, Shacabac? Aquest cuscús amb verdures i salsa picant fet amb brou d'aus no val res, fred!

El Shacabac no sabia què pensar: ell es moria de gana i el nen ric només li oferia un plat imaginari. Però va decidir seguir-li el joc i va fer veure que menjava cuscús.
-Bravo! I ara el segon!

El Shacabac esperava amb ànsia que aquest cop el plat fos ben real. Però quina decepció va tenir quan va veure que el pollastre amb curri i patates, rostit amb fulles de llorer i generós en espècies gustoses i aromàtiques que va demanar el Hassan, era també un plat invisible! El Hassan, més content que mai, insistia i insistia que el Shacabac s'ho havia de menjar tot. I a cada plat imaginari que oferia el nen ric, més mal li feia la panxa al nen pobre.
El Shacabac es va negar a menjar les postres, ja no podia més, amb tanta broma! Havia de buscar una solució que posés fi a aquell patiment. O acabava el joc o la gana acabaria amb ell!
-No és que no vulgui la teva xocolata, Hassan. És que la xocolata em posa molt nerviós!

Però el Hassan no va baixar del burro. Llavors el Shacabac va fer veure que menjava un tros de xocolata imaginària i...
De cop, va entrar en un estat d'histèria descontrolada! No parava de moure els braços i les cames sense solta ni volta. Fins que el gerro més preciós del menjador va caure a terra.
-Eeep! Per què has trencat el gerro? Que t'has tornat boig? -cridava el Hassan, amb els ulls com unes taronges.
-Ja t'he avisat -va dir el Shacabac, seguint-li el joc per última vegada-: la xocolata em posa molt nerviós!

Però el Hassan, lluny d'enfadar-se, va esclatar d'alegria. No pas pel gerro trencat, sinó perquè, fins aquell dia, creia que no existia ningú capaç d'arribar tan lluny com havia arribat el Shacabac a l'hora de jugar. No tan sols havia fet veure que menjava els plats que ell s'inventava, sinó que es va inventar que la xocolata imaginària el posava molt nerviós. En definitiva, una gran actuació! Havia perdut un gerro, segurament els seus pares l'esbroncarien, però havia guanyat el millor company de jocs de tota la ciutat.
-Gràcies, Shacabac! He passat la millor tarda de la meva vida. En mostra de gratitud, et puc assegurar que ara sí que menjarem de debò!

I així és com el Hassan, el nen ric més avorrit de la ciutat, i el Shacabac, el nen pobre que sempre li guanyava la partida a la fam, van començar una amistat més rodona que una pilota.

ARRIBADA AL ABC (CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA)

El dia s'ha llevat nuvolat. Després de que el guia em portés el té del matí, em vaig treure la son de les orelles, i vaig baixar cap al menjador on m'esperava l'esmorçar. Cap a les 7:30 del matí  semblava que volia ser plujós, vam reprendre el camí que ens duria fins al campament base del Anapurna. El bosc va canviant de bosc humit, i  selvatic, un camí molt més àrid, on els arbres van desapareixent, i ens marca el sender petits matolls i herba marronosa. Estem a 3700mts d'alçada, quan arribarem al campament estarem a 4130 mts. Avui la caminada es llarga, demà ens toca dia de relax. Ens passarem el dia pasejant, si fa bon temps, i el cel s'obre i ens deixa veure les muntanyes. Avui de moment no. El cel comença a deixar caure la pluja, que retenent el núvols espesos que ens cobreixen. Fa fred, em posso uns guants, ja que les mans se'm tornen vermelles degut a la baixada de la temperatura. Al cap de dues hores i mitja fem parada al campament base del Machupuchare, fem un té. Em reconforta la seva escalfor, i a dins del menjador, de la lodge on ens aturem. Al cap de 20 minuts reprenem la marxa. Només falta un parell d'hores per arribar a la nostra meta. L' alçada es va notant, però em trobo bé. Plou, i conforme avancem en el camí, la pluja es torna neu. Fa fred, molt fred, no parem, ni tant sols ens adrecem una paraula. Jo tinc ganes d'arribar, el fred s'ha apodera de mi i necessito aixoplugar-me en un lloc càlid. Sense donar-me compte apreto el pas, el Bibi diu que m'ho prengui amb calma. Estem guanyant alçada, i em recomana que ho fa ci a poc a poc. Avancem un grup de gent, que també fan el mateix camí. Necessito arribar tant aviat com sigui possible. La neu i el vent es fan notar més. Tinc fred. Al cap  (potser va ser menys), pero de dues hores de camí arribem al nostre destí. No em paro a mirar el lloc, directament entro a la habitació on m'havia d'instal·lar, em canvio la roba molla, per roba eixuta. El Bibi em porta un té molt calent i carregat de sucre, em va sentar bé... més que bé. Amb la roba calenta, vaig anar al menjador. Hi ha molta gent, tots al voltant d'una taula llarga, on sota de la mateixa hi ha una estufa que treu una escalfor, molt reconfortant. Que bé. S'ha acabat el camí per avui. Crec que ha estat el dia més dur de tot el trekking. De moment em trobo bé, no noto cap símptoma de l'alçada. Escric al meu diari, perque avui es un dia per recordar. Al vespre em prenc un plat de pasta, però no tinc gaire gana. Aniré a dormir d'hora, em sento cansada, i no sé perqué però tinc la sensació que el Bibi demà em despertarà d'hora. Són les 8 del vespre, quan m'en vaig cap a la meva habitació, em cargolo dins el meu sac, i crec que la son em va arribar tant sols estirant-me.

APROXIMACIÓ AL CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA

Vam deixar Chomrong, la caminada comença suau, plou una miqueta. Avui sembla que no veurem el sol. Després de acomiadar-me d'un matrimoni de California, per cert molt agradables, un grup d'Estrasburg, que anaven ja de tornada, i una parella d'italians que vam compartir el sopar. Baixem per unes escales i deixem endarrera un paisatge fantàstic.

El camí es molt ondulat, tant anem de baixada, com es torna una forta pujada, que dificulta la respiració. Passem el control del trekking, i a partir d'aquest punt, comencem a trobar les  recomanacions per evitar el mal d'alçada. Ens adelanten uns nens corrents, que van cap a l'escola. No crec que els pugui seguir. Són molt divertits, perque van amb el uniforme net del cole, però amb els mocs penjant del nas. Al arribar a Sinuwa ens prenem un té. El dia sembla que es vol obrir però encara la fina pluja ens va caient a sobre, continua, suau però sense pausa.  Quant portem 3 hores de camí, fem parada al poble de Bamboo, on dinem en unes de les seves lodges. L'estomac el tinc més a lloc, i prenc una sopa i unes patates amb formatge molt bones. Aquest poble el formen 4 lodges que allotgen els turistes, cansats de fer e camí, i cuirosament trobes planta de "maria" per tot arreu. Havent dinat seguim el corriol que ascendeix cap al poble de Deurali. Aquest poble es troba a 3500 mts d'alaçada. Esta previst fer nit aqui, per aclimatatar-me a l'alçada, i demà continuar fins al campament base. Seguim l'ascensió durant unes 3 hores més fins al esmentat poblet, on m'espera una dutxa i per sopar una pizza, que em ve molt de gust.

La veritat es que el dia amb pluja, s'ha fet pesat de caminar, i ara estic tranquila al menjador de la lodge, on estic escribint el relat d'avui, i una noia de la casa em mira i somrriu. Aqui tothom et somrriu, no sé si es bó o no, però es agradable. Demà fins al campament base.