SUDAMÈRICA.......DESCOBRINT EL PERÚ

 

Canviem de continent... Sudamèrica, un gran continent, curiós llunyà però en el  cual em vaig trobar com a casa. Perú país de contrastos. Cultura quechua andina, ruta dels Inques, ón és interessant fer el seguiment de les diferents ruïnes repartides del la vall sagrada de Cuzco. El pas del Salcantay, el gran Machu Pichu símbol del perú on finalitza el camí del Inca. Recòrrer els carrer històrics de Cuzco, capital de la vall sagrada, on perdre's entre el seus carrers, ón encara trobem encastats el seu passat dels Inques.  

Puno i el llac més alt del món navegable Titi kaka, visitar les seves illes habitades de pobladors que s'autobasteixen i s'ajuden per la supervivència.



Arequipa, la ciutat blanca.... Preciosa , viva on a part de poder admirar a la mòmia Juanita, la nena trobada al gel, trobem el monestir de Santa Catalina, un poble dins la ciutat.  l'oasis que trobem a Huacachina, al mig del desert, envoltat de dunes gegants, punt de vida enmig dels kilometres de sorra. Ica petita ciutat on trobem el museu de les cultures Inca, Paracas...

Les illes Ballesta, el parc nacional de Paracas...grans reserves naturals

I com no acabar visitant la ciutat de Lima, entre els seus barris suburvials, perdre'ns per el seu centre històric on encara es patent la cultura espanyola de la antiga invasió. Ciutat que ens acull en el final del viatge, i ens acomiada d'aquest pais encantador, on la seva gent ens acull de forma amable, i com sempre amb un gran somrriure.

LA FILLA DEL MERCADER

 

La Faruka era una noia del desert, filla d'uns mercaders nòmades que es passaven la vida viatjant de poble en poble comerciant amb tota mena de gènere.
Però la Faruka ja n'estava farta, de no dormir mai dues nits seguides al mateix lloc, d'anar sempre d'un costat a l'altre com el cul d'en Jaumet. Apa, carrega paquets al matí i descarrega'ls a la nit, tant se val si queia el sol de ple a ple o si una tempesta ho deixava tot colgat de sorra.
Així doncs, un dia, a trenc d'alba, la Faruka va decidir que havia arribat el moment d'anar-se'n. Es va vestir amb la millor roba que tenia i es va posar un vel al cap per protegir-se del sol.
I sense fer gaire soroll per no despertar la família, la Faruka se'n va anar del campament.
Ja no dormiria mai més en aquelles tendes de campanya tan incòmodes. La Faruka volia trobar casa seva. La casa de... La filla del mercader
La Faruka va caminar durant quatre dies i quatre nits. I no va ser fins al cinquè dia, quan a la fi va deixar enrere el desert per endinsar-se en una regió on la terra era verda i els arbres feien ombra.
La Faruka estava meravellada. Era la primera vegada que veia tanta vegetació. I caminant embadalida entre aquell paisatge tan frondós,  se li va fer de nit.
- Passaré la nit sota cobert, en aquest molí, i demà continuaré fent camí -va pensar la Faruka mentre badallava sota la llum de la lluna.
I com que la noia estava tan cansada que no podia amb la seva ànima, va entrar al molí amb ganes de dormir com una marmota.
Poc es podia pensar la Faruka que aquell molí era el lloc de trobada de tres lleons que eren amics des d'abans que els creixés la crinera.
Els tres lleons acostumaven a reunir-s'hi un cop a la setmana per fer-la petar.
- Sabeu què he descobert? -va dir un dels lleons-. He descobert una font d'aigua miraculosa.
Els altres dos lleons no es creien les paraules del seu amic i se'l miraven amb cara de poca fe.
- No em mireu amb aquesta cara! Que no us dic cap mentida! -va continuar el lleó-. Us asseguro que és aigua miraculosa i qui en begui, se li curaran tots els mals.
I la Faruka, que en aquells moments comptava ovelles per agafar el son, no va poder evitar sentir la conversa dels tres lleons.
Abans de quedar-se adormida com un tronc, la Faruka va memoritzar la conversa dels lleons amb tots els ets i uts.
Peraixò, l'endemà al matí, la Faruka va saber trobar la font d'aigua miraculosa. I tot seguit, va continuar el seu viatge.

Aquella mateixa tarda, la Faruka va arribar als afores d'un magnífic  palau.
Era el palau d'un home noble i molt ric que estava disposat a donar tota la seva immensa fortuna a la persona que l'ajudés a retrobar la felicitat.
- Què us passa, bon home? -li va preguntar la Faruka en veure'l d'allò més preocupat.
- El meu fill està molt malalt -va contestar el noble plorant com una Magdalena-. No sé si té les galteres o el xarampió. No sé el que té, però està a més de quaranta de febre i no menja, ni parla, ni es mou. Ajudeu-me, sisplau!
La Faruka, que era una bona noia, li va prometre que faria tots els possibles per ajudar-lo.
I commoguda per les llàgrimes del noble, la Faruka es va fer acompanyar al costat del llit del malalt.
Un cop va ser a la vora del llit, la Faruka va fer incorporar el noi i li va atansar el càntir als llavis. I amb molta cura, li va fer beure un bon glop d'aigua miraculosa.
La reacció va ser a l'instant. El noi va començar a moure els dits, després les mans i els braços; després els peus, les cames i el tronc. Tot seguit va obrir els ulls i, finalment, va fer un somriure d'orella a orella. El xicot s'havia curat!
- Demana'm tot el que vulguis -li va dir el noble a la Faruka desbordat d'alegria-, que jo convertiré els teus desitjos en realitat.
Però la Faruka només somiava  una  cosa:  tenir una casa on viure per sempre més.
I el noble no tan sols va obrir de bat a bat les portes de palau a la Faruka, sinó que la va tractar com si fos la seva pròpia filla. Li va regalar vestits elegants i tot un munt de coses. A la Faruka, no li va faltar mai més res. I tot això, gràcies als efectes increïbles de l'aigua miraculosa.

REFLEXIÓ FINAL...

Ja han passat. Els 22 dies fantàstics visitant Nepal. Ara ja forma part del record. A les 5 de la matinada, assentada en una butaca del aeroport de Karachi, tenint a estones la son fent-me companyia, recordo els meravellosos paisatges vistos. La seva gent riallera, i amable, però ara ja són tot records. La tornada es llarga i pesada, aeroports, hotels, tothom t'empeny perque passis els controls, avions, menjar, dormir a estones...Desorientació en el temps i espai.

Però d'aqui a unes hores seré a casa, veuré a els que fa dies que no sé rés. Adéu a Changun Narayan, Nagarkot, Pokhara, Kathmandú. Adéu a les muntnayes del Himalaya, aquelles que acaricen el cel, i el temps sembla no passar per elles.

Adéu a persones encantadores, que fan possible fer-te sentir bé, a canvi de poc...Però crec que no es un adéu, sinó un a reveure.

Estic segura que tornaré a aquest encantador país, ón encara em queda molt per descobrir.

Així doncs, fins un altre Nepal.

ESTADA PER LA VALL DE KAHTMANDÚ. FINAL DE VIATGE.

 
Després de passar una dies perduda entre les muntanyes, vam tornar a la civilització. Em vaig quedar uns dies per la vall de Kathmandú. Els 2 dies que vaig estar a Pokhara, van ser màgics, la meva trobada amb el meu company, amor, i amic....el Pere. Vam compartir durant 5 dies l'estada a Nepal. On varem remar per es aigues del llac Pewa, observant les fantastiques vistes de les muntanyes. La tornada a Kathmandú, varem visitar el temple budista de Bodnat, el temple indú de budalikanta, on vaig poder observar les diferents religions, costums, la vida a la ciutat, mes esbojarrada, que la del camp. Visitar les ciutats del voltant, Patan, Baktapur, preciosa...



 

El temple de les mones, on et trobes envoltat d'aquests animals per arreu. El temple de Dajinskali, temple hindú on practiquen sacrificis d'animals. Es una mica esperpentic, però ells mostren molta devoció per la seva deesa Kali.

Ara ja tot son records, van quedar molts llocs pendents, però sempre serà l'excussa perfecte per tornar. Bonic pais, acolllidor, trànquil, pacific.... Ha estat tota una experiencia.



ARRIBEM A TOLKA. ACOMIADAR-SE

Després de la experiència de la nit anterior, on després de xerrar al aire lliure tot prenent un té fantàstic, vaig caure el llit rodona. Al cap d'una estona vaig sentir com una mena de rosec, però no vaig gosar obrir el llum, no fos cas que em desvetllés. Al matí després d'esmorçar, vam sortir fent camí cap a Tolka. Última etapa del trekking. Els senders que vam seguir eren fàcils. Ja estavem a poca alçada i el sol apretava de valent. Caminavem per la vora d'un riu i ens dirigiem cap a un punt que es deia New Bridge, i el detall es que es deia així, perque havien fet el pont de nou, ja que amb els monsons el riu se'l havia endut. Travessem el pont nou tot fet de troncs, tot es movia quan passaves per sobre. El camí era molt verd i molt entretingut. Veiem diferents lodges molt luxoses segons ens acostavem a el nostre destí final. El Bibi suposso que com que era la ultima nit, volia impresionar-me i va demanar lloc en una d'elles, però era molt cara segons deia. Li vaig respondre que no es preocupés, que anesim a un lloc correcte, o que segur que estariem igual de bé. Al arribar a la lodge de Tolka, un poblet més poblat, després d'acomodar-nos en les habitacions, vam sortir a un pati interior que s'estava molt tranquil.

Amb vistes a les muntanyes ara ja llunyanes. Els vaig convidar a prendre cervessa, la vam compartir entre els tres i vam parlar de nosaltres. El Temji va dir que a l'endemà marxaria d'hora cap a Kathmandú, resposabilitats de familia. A la nit vam sopar el plat titpic nepalí, "Dal-Bath". Com que encara eren setmana de festes, uns nens del poble, van venir amb una radio i ens van fer balls, i al final em van convidar a ballar amb ells. Va ser molt divertit, després de donar-los propina per el seu espectacle que per cert va estar molt bé, van marxar, seguint la festa cap a altres cases. Aquella era la darrera nit que passavem junts.  Després de 13 dies, de fer camí, i de viure moments divertits  i no tant divertits, arribavem al final. Ens varem passar les adreces, per no perdre el contacte, bé més aviat perque els envies unes fotos, i a poder ser quelcom de diners. Al endemà de seguida arribariem a Pokhara, i un cop allà ens separavem. El temji cap a Kathmandú, el Bibi no tenia clar si es quedaria un dia o marxaria, i jo em passaria un parell de dies passejant per Pokhara i els seus voltants. El plà era de trobar-nos aqui amb el Pere, el meu company i amor, que després de travessar el Tibet, volaba cap a Nepal. Però això es un altre història.

ELS CUATRE DRACS

a molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí. Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava. Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills". Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps. - Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap. - Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade. Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs. - Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos! - Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida! L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia. - Ah, d'acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà. - Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit. Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea. - El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents. Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja. - Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia. L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs. - Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més. Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar. I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

HIMALAYA, SINUWA, HOT SPRINGS

La nit va transcorre sense precedents, en arribar al poble de Himalaya, em vaig anar recuperant del mal de cap. Respirava millor i el dolor anava desapareixent. Com cada dia a les 7 del matí, varem fer camí en direcció a Sinuwa, ón ens aturariem a dinar. I el destí final del dia d'avui, seria a Hot Springs. Un altre dels pobles que es troben en aquesta ruta, i que hi han fonts termals. El Bibi em diu que quan arribem anirem fer un banyet, el les aigues càlides de Tatopani Mule ( en nepalès).

El camí torna a canviar d'aspecte. Deixem l'arideç dels matolls, i ens retrobem amb el bosc tropical, i la calor húmida que ens fa treure la roba d'abric. A les 12 arribem a Sinuwa, a la lodge on anem a dinar, fan unes pizzes molt bones, i la gent que la regenta son molt amables.

Després d'aquell bon dinar, continuem fins a Jinhu, el poble on farem nit. Al cap de 3 hores de camí, seguint els corriols que ens indica la direcció del nostre destí, i creuant-nos amb turistes, mules de transport, i un grup de cabres, que les haviem d'empenyer per evitar caure pel barranc que teniem a la esquerra, arribem a Jinhu.

Després de instal·lar-nos en les habitacions, prendre'ns un té, agafem la tovallola i cap a Hot Springs. Són uns vint minuts de camí, i  veig una banyereta, on hi havien uns nens jugant a dins.

En submergir-me dins del aigua calenta, quin gust després de la caminada, on el sol havia escalfat de valent, era molt agradabe i relaxant. Vaig començar a jugar amb els nens, que es tiraven aigua freda del riu que passava pel costat ( riu Khola ).

Es van afegir al bany, el porter i un pastor que hi havia a la vora. Cap al fons d'on es trobava la banyereta, sortien unes manegues de la roca, d'on brollava aigua calenta, i es feien sevir com a dutxes. Em vaig dutxar, i vam retornar cap a la lodge.

Aquell dia celebraven el dia dels esperits, i cap al vespre encenien espelmes al voltant dels balcons, i finestres i posaven incens, per espantar els mals esperits. Vaig sopar un plat de "momos". Són uns farcellets de pasta cuita, farcits de verduretes fregidetes amb una salsa una mica picant, però era molt bó.

La conversa al balcó plé d'espelmes, i amb aquella olor del incens, tot degustant un té va ser la cirereta que va arrodonir el dia.

El trekking ja s'acabava, quedava un dia més fins a Tolka, i a l'endemà ja arribavem a Pokhara, on ens separariem els tres companys que durant 13 dies, vam compartir moments  bons i alguns no tant. Però el resultat final va ser satisfactori.

Però això ja ho explicaré més endevant.