ESTADA AL CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA

L'endemà al matí, deurien ser les 6 aproximadament, quan el Bibi em va fer llevar perquè veiés la sortida del sol. Començava a clarejar, havia passat bona nit. Al principi de trencar el son, tenia un lleuger mal de cap. Però vaig passar una nit tranquila. Al sortir al exterior de la meva habitació, els primers ratjos de sol il·luminaven les crestes de le muntanyes. El dia es despertava destapat, i la vista era una passada. Encerclada per aquelles muntanyes, altes com gegants, valia la pena passar el fred que encara feia a aquelles hores, per poder veure l'espectacle.

Les primeres passes, no vaig ser conscient, però quant intentava caminar al ritme del Bibi, i parlar, notava que em costava molt respirar. L'ofeg era important, i li deia al meu guia que no corres tant, que no el podia seguir. Ell reia i em deia que l'alçada em feia efecte. Quan vaig anar a esmorçar, no m'entrava cap aliment. No tenia ganes de menjar i tampoc de moure'm, em començava a trobar malament de veritat.

Vaig intentar menjar-me uns cereals, però no em baixava res. Em vaig prendre un té ben ensucrat, i em vaig prendre una pastilla per el mal de cap, ja que es feia notar de manera important. Vaig possar-me a llegir una estona, i a mig matí els francesos i el guia em van dir si volia anar a caminar una mica. Em vaig animar, i vam seguir un corriol que ens acostava a la vista de les muntanyes que ens envoltaven. Cada vegada que feia una passa, em trobava fatal, no podia respirar bé i el cap m'apretava més. Em notava inflada, les mans, la cara. Anavem seguint, i cada cop la pujada se'm feia més feixuga. Segons el guia, vorejavem els 4800mts d'alçada. Aqui ja em vaig plantar, era incapaç de seguir, el cap m'esclatava, i vaig decidir que havia de marxar. El Bibi em va dir que em posés trànquila, i que aniriem baixant a poc a poc, perquè m'anès recuperant.

En arribar a la lodge, em vaig prendre un altre té. Vaig recollir les coses de la habitació i vam començar a desfer el camí, en direcció a Himalaya, el proper poble on fariem parada, i m'acabaria de recuperar d'aquell estat tan incòmode en el que estava.

EL BANQUET IMAGINARI

Hi havia una vegada un nen amb els pares més rics de la ciutat. Es deia Hassan i tenia tots els jocs que us pugueu imaginar i més. El mateix palau on vivia era com un museu de la joguina, fet de mil i una joguines diferents! Però el Hassan tenia un problema molt gros, un problema que no es podia resoldre ni amb tot l'or del món: estava tan sol a casa que s'avorria més que una ostra. Mai no tenia ningú amb qui jugar i ja estava cansat de guanyar-se sempre a ell mateix. Fins que un dia van trucar a la porta.
- Qui devia ser? No podien ser els pares: estaven treballant i, a més, tenien claus de casa.

El Hassan va obrir la porta i es va trobar un nen amb poca roba i molta gana.
-Hola, em dic Shacabac i fa dies que tinc l'estómac a zero.
-Doncs has tingut sort, perquè estava a punt de dinar. Entra, entra, que ens ho passarem molt bé! -va exclamar el Hassan, que estava eufòric de poder parlar amb algú.

Se li acabava d'acudir una idea: jugarien al joc de "El banquet imaginari"
El Hassan i el Shacabac van seure còmodament a la taula del menjador. I mentre a un ja li venia salivera només de pensar en el banquet, l'altre es fregava les mans de pensar en la gran tarda que se li presentava.
-Endavant el primer plat! -va ordenar el Hassan.

El Shacabac esperava, pacient. Però la gana rugia en veure que el primer plat no apareixia per enlloc.
-Que no menges, Shacabac? Aquest cuscús amb verdures i salsa picant fet amb brou d'aus no val res, fred!

El Shacabac no sabia què pensar: ell es moria de gana i el nen ric només li oferia un plat imaginari. Però va decidir seguir-li el joc i va fer veure que menjava cuscús.
-Bravo! I ara el segon!

El Shacabac esperava amb ànsia que aquest cop el plat fos ben real. Però quina decepció va tenir quan va veure que el pollastre amb curri i patates, rostit amb fulles de llorer i generós en espècies gustoses i aromàtiques que va demanar el Hassan, era també un plat invisible! El Hassan, més content que mai, insistia i insistia que el Shacabac s'ho havia de menjar tot. I a cada plat imaginari que oferia el nen ric, més mal li feia la panxa al nen pobre.
El Shacabac es va negar a menjar les postres, ja no podia més, amb tanta broma! Havia de buscar una solució que posés fi a aquell patiment. O acabava el joc o la gana acabaria amb ell!
-No és que no vulgui la teva xocolata, Hassan. És que la xocolata em posa molt nerviós!

Però el Hassan no va baixar del burro. Llavors el Shacabac va fer veure que menjava un tros de xocolata imaginària i...
De cop, va entrar en un estat d'histèria descontrolada! No parava de moure els braços i les cames sense solta ni volta. Fins que el gerro més preciós del menjador va caure a terra.
-Eeep! Per què has trencat el gerro? Que t'has tornat boig? -cridava el Hassan, amb els ulls com unes taronges.
-Ja t'he avisat -va dir el Shacabac, seguint-li el joc per última vegada-: la xocolata em posa molt nerviós!

Però el Hassan, lluny d'enfadar-se, va esclatar d'alegria. No pas pel gerro trencat, sinó perquè, fins aquell dia, creia que no existia ningú capaç d'arribar tan lluny com havia arribat el Shacabac a l'hora de jugar. No tan sols havia fet veure que menjava els plats que ell s'inventava, sinó que es va inventar que la xocolata imaginària el posava molt nerviós. En definitiva, una gran actuació! Havia perdut un gerro, segurament els seus pares l'esbroncarien, però havia guanyat el millor company de jocs de tota la ciutat.
-Gràcies, Shacabac! He passat la millor tarda de la meva vida. En mostra de gratitud, et puc assegurar que ara sí que menjarem de debò!

I així és com el Hassan, el nen ric més avorrit de la ciutat, i el Shacabac, el nen pobre que sempre li guanyava la partida a la fam, van començar una amistat més rodona que una pilota.

ARRIBADA AL ABC (CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA)

El dia s'ha llevat nuvolat. Després de que el guia em portés el té del matí, em vaig treure la son de les orelles, i vaig baixar cap al menjador on m'esperava l'esmorçar. Cap a les 7:30 del matí  semblava que volia ser plujós, vam reprendre el camí que ens duria fins al campament base del Anapurna. El bosc va canviant de bosc humit, i  selvatic, un camí molt més àrid, on els arbres van desapareixent, i ens marca el sender petits matolls i herba marronosa. Estem a 3700mts d'alçada, quan arribarem al campament estarem a 4130 mts. Avui la caminada es llarga, demà ens toca dia de relax. Ens passarem el dia pasejant, si fa bon temps, i el cel s'obre i ens deixa veure les muntanyes. Avui de moment no. El cel comença a deixar caure la pluja, que retenent el núvols espesos que ens cobreixen. Fa fred, em posso uns guants, ja que les mans se'm tornen vermelles degut a la baixada de la temperatura. Al cap de dues hores i mitja fem parada al campament base del Machupuchare, fem un té. Em reconforta la seva escalfor, i a dins del menjador, de la lodge on ens aturem. Al cap de 20 minuts reprenem la marxa. Només falta un parell d'hores per arribar a la nostra meta. L' alçada es va notant, però em trobo bé. Plou, i conforme avancem en el camí, la pluja es torna neu. Fa fred, molt fred, no parem, ni tant sols ens adrecem una paraula. Jo tinc ganes d'arribar, el fred s'ha apodera de mi i necessito aixoplugar-me en un lloc càlid. Sense donar-me compte apreto el pas, el Bibi diu que m'ho prengui amb calma. Estem guanyant alçada, i em recomana que ho fa ci a poc a poc. Avancem un grup de gent, que també fan el mateix camí. Necessito arribar tant aviat com sigui possible. La neu i el vent es fan notar més. Tinc fred. Al cap  (potser va ser menys), pero de dues hores de camí arribem al nostre destí. No em paro a mirar el lloc, directament entro a la habitació on m'havia d'instal·lar, em canvio la roba molla, per roba eixuta. El Bibi em porta un té molt calent i carregat de sucre, em va sentar bé... més que bé. Amb la roba calenta, vaig anar al menjador. Hi ha molta gent, tots al voltant d'una taula llarga, on sota de la mateixa hi ha una estufa que treu una escalfor, molt reconfortant. Que bé. S'ha acabat el camí per avui. Crec que ha estat el dia més dur de tot el trekking. De moment em trobo bé, no noto cap símptoma de l'alçada. Escric al meu diari, perque avui es un dia per recordar. Al vespre em prenc un plat de pasta, però no tinc gaire gana. Aniré a dormir d'hora, em sento cansada, i no sé perqué però tinc la sensació que el Bibi demà em despertarà d'hora. Són les 8 del vespre, quan m'en vaig cap a la meva habitació, em cargolo dins el meu sac, i crec que la son em va arribar tant sols estirant-me.

APROXIMACIÓ AL CAMPAMENT BASE DEL ANAPURNA

Vam deixar Chomrong, la caminada comença suau, plou una miqueta. Avui sembla que no veurem el sol. Després de acomiadar-me d'un matrimoni de California, per cert molt agradables, un grup d'Estrasburg, que anaven ja de tornada, i una parella d'italians que vam compartir el sopar. Baixem per unes escales i deixem endarrera un paisatge fantàstic.

El camí es molt ondulat, tant anem de baixada, com es torna una forta pujada, que dificulta la respiració. Passem el control del trekking, i a partir d'aquest punt, comencem a trobar les  recomanacions per evitar el mal d'alçada. Ens adelanten uns nens corrents, que van cap a l'escola. No crec que els pugui seguir. Són molt divertits, perque van amb el uniforme net del cole, però amb els mocs penjant del nas. Al arribar a Sinuwa ens prenem un té. El dia sembla que es vol obrir però encara la fina pluja ens va caient a sobre, continua, suau però sense pausa.  Quant portem 3 hores de camí, fem parada al poble de Bamboo, on dinem en unes de les seves lodges. L'estomac el tinc més a lloc, i prenc una sopa i unes patates amb formatge molt bones. Aquest poble el formen 4 lodges que allotgen els turistes, cansats de fer e camí, i cuirosament trobes planta de "maria" per tot arreu. Havent dinat seguim el corriol que ascendeix cap al poble de Deurali. Aquest poble es troba a 3500 mts d'alaçada. Esta previst fer nit aqui, per aclimatatar-me a l'alçada, i demà continuar fins al campament base. Seguim l'ascensió durant unes 3 hores més fins al esmentat poblet, on m'espera una dutxa i per sopar una pizza, que em ve molt de gust.

La veritat es que el dia amb pluja, s'ha fet pesat de caminar, i ara estic tranquila al menjador de la lodge, on estic escribint el relat d'avui, i una noia de la casa em mira i somrriu. Aqui tothom et somrriu, no sé si es bó o no, però es agradable. Demà fins al campament base.

DOLÇOS POSTRES!

Després d'a aquesta caminada aqui us deixo una recepta per refer les forces. Es un pastís molt bó, i energetic.

PÀ DE PLÀTAN

Ingredients:

3 ous

250 grs. de farina

100 grs de mantega

100 grs de sucre

3 plàtans màdurs

1 cullerada de llevat

1 culleradeta de bicarbonat

100 grs de nous

Unes gotes de essència de vainilla

Preparació:

Amb un bol, xafem els plàtans i afegim els ous, el sucre, la mantega i barregem fins que quedi una crema fina. Després hi posarem les nous picades, el llevat i el bicarbonat i la essència de vainilla ( o sinó es pot posar sucre de vainilla, li dona bon aroma).

Afegir a poc a poc la farina, anar remenant amb una cullera o varilles, fins que quedi  una masa lleugera.

Engreixarem un motllo amb mantega i tirarem la masa. Escalfar el forn a 200º i deixar-ho coure durant 45 minuts. Deixar refredar.

Es un bon esmoçar.

Bon profit!!!!!!!

TARAPANI - CHOMRONG

Al matí quan el Bibi m'ha vingut a despertar, portant-me el té de rigor, feia un sol magnific. El mar de núvols que cubria ahir a la tarda el cel, ha marxat i queden al descobert les muntanyes, que cada cop es veuen més properes. He esmorçat a fora, contemplant l'Anapurna sud i el Machupuchare. El pà tibetà que m'ofereixen cada matí se'm posa prou bé. Començavem a caminar, i el paisatge canviava conforme baixavem d'alçada. En principi un fort descens, semblava que no ens duia enlloc i de sobte apareixia una botiga, per abastir d'allò que necessitis, per anar fent camí. El bosc ja no és tan tropical, els arbres ara tenen més l'aspecte de pollancres. Des de un turó veig la vall que em de seguir. Es profunda, la travessa el riu i per les parets que ens tanquen, baixen saltants d'aigua, que donen al paissatge una vistositat espectacular. Travesem el riu per un pont penjant, (en trobem molts en aquesta ruta).

Canviem d'inclinació, fins arribar a un poblet que es diu Ghurung. A l'entrada ens trobem amb una nena, que hem demana una ajuda per l'escola del poble. Li he donat algunes rupies, i uns llapissos de colors que duia. Després de fer la parada per prendre el té, vam continuar, resseguint uns caminets suaus que passava pel mig d'uns camps, on els llauraven amb la ajuda dels bous. Uns nens cridaven a les bésties, imitant al seu pare, feia riure. Deixem el poble i ens tornem a endinsar al bosc. Es viu, ens trobem micos, aligues... Tornem a trobar uns graons molt alts i que es feien pesats de pujar. Al cap de 10 minuts de pujar, arribem a Chomrong. És un paratge magnific, espectacular. Des de la lodge, admiro la postal, que m'encisa, em relaxa, tinc una sensació de pau inmensa. A la tarda els núvols baixan fins a mitja muntanya, el fred es deixa sentir. No plou, però per darrera el mar de núvols esta nevant. Em paso estona i estona admirant el paisatge, i no em cansa. La gent del poble va feinejant, tranquila, sense preses, i quan pasen per el meu costat, sempre em dediquen un somrriure i un "Namaste" ( salutació típica del Nepal). Sembla que la panxa se'm comença a posar a lloc. Avui és el primer dia, des de que sóc aqui, que sento gana. He menjat un plat de espaguetis amb formatge, que m'agradat. Després de dutxar-me amb aigua calenta, i fer bugada de la roba, que ja comença a "cantar". El Tenzei m'ha tornat a insistir amb el tema de que necessitava diners. Porta uns quans dies molt pesat. Al final un no contundent es el únic motiu pel qual que m'ha deixat de parlar, per la resta del dia.

En fi ara al capvespre, desde aquesta habitació i després de compartir el sopar amb una parella d'italians, molt macos, m'en vaig a dormir. Si es que em deixen, hi ha una gresca de guies i porters, i una ampolla d'aiguardent.



GHOREPANI - TARAPANI CAMÍ DE TRÀNSIT

Després d'esmorçar, i prendrem el primer "almax", continuem la ruta. Avui arribarem fins a Tarapani, poble bastant gran, que es troba a la meitat de camí fins arribar al campament base de la Anapurna. El camí puja fort per un muntanyí, travessant un bosc humit i tropical, on els arbres es transformen amb estranyes figures degut a les seves lianes que baixen de les seves branques.

Avui el Bibi ( el guia) va esbufegant per tot el camí, em comenta que no es troba gaire bé, no em sorprèn perquè la nit anterior, portava una sobredosi etílica d'una mena d'aiguardent que ells destilen. El ritme el marco jo, i si bufa que es foti, així elimina l'alcohol que li sobra. Al cap d'hora i mitja de caminar hem arribat a Deurali, allà em parat ens em pres un té, i el Bibi s'ha comprat unes galetes. Deia que no havia esmorçat perquè tenia molta son, però jo crec que era el "resacón" que arrossegava.

Reprenem la caminada, ara ja estem en una forta baixada, plena de rocs, i molt fangosa, vigilant de no relliscar ja que  és ple de "merda" dels animals que transiten per aquesta via. Ens creuem continuament amb altres turistes que fan el camí al contrari de nosaltres. Coincideixo amb un senyor francès, que el seu pare era andalús. Li fa il·lusió trobar-se amb algú espanyol per poder practicar la llengua. Són les dotze del migdia quan arribem a Pathanti. Parem a dinar, menjo una sopa de ceba. Bona, bastant acceptable. El poble esta situat entre una gran paret de pedra, molt alta, que a dalt es veuen una família de monos. A l'altre banda hi ha el riu que amb el reflexa del sol té un reflex platejat preciós. 

El corriol que seguim, torna a pujar fort. El bosc ens va mostrant diferents colors, que fa la caminada entretinguda. A les 3 de la tarda arribem a Tarapani. Els núvols han anat baixant i ens tapen la vista del fons. La temperatura es fresca, i comença a regalimar un plugim lleu que ens obliga a refugiar-nos al lodge i posar-nos roba d'abric. M'estiro una estona, tapada dins el sac. M'adormo, son plàcid i reparador. A les 5 de la tarda, surto a fer un volt. Hi ha un mercat on venen guants, barrets, bufandes... tot de llana. Després de regatejar una estona, em faig amb uns guants que m'escalfen les mans. 

Al vespre, al menjador de la lodge ens trobem tots els caminants, al voltant d'una taula llarga esperant cadascú el seu sopar. Els porters i guies estan cantant i dansant, músiques tradicionals del Nepal. Hi ha bon ambient. Aviat m'arribarà el sopar. Avui lleuger després de la mala nit anterior. Crec que dormiré plana.